Con ánimo de aprender

Este quiere ser un espacio para la expresión, para la comunicación, para el aprendizaje, para el ser. ¿Quieres viajar conmigo?
Deja tus comentarios, son imprescindibles.




2 de noviembre de 2019

Reflexions per un divendres de Tot Sants o Per un "puto referèndum dels collons, ja"!

Avui és festa, és un dia per recordar els morts, els avantpassats, potser per agraïr-los que és pel seu pas per aquí que hi som ara nosaltres. "Somos eslabones del tiempo", "som esglaons del temps", deia el meu pare. I així és. Som finits en la nostra condició d'éssers. Del què passa abans de nèixer no tenim ni fava. I del que vé després de morir tampoc. Podem fer càbales i tenir fe, però del cert no en sabem rés. I en aquest impàs que és la vida fem com podem, en funció de l'entorn que ens toca, amb un cert grau de mobilitat petit i en lluita per un tros del pastís finit que ens permet obtenir el planeta. Hem devingut un lloc globalitzat, lluny del paradís que relaten els catòlics en la seva novel.la. Curiosa manera d'organitzar-nos, la nostra!. Realment fem un intent, el resultat del qual és força patètic. Només cal mirar les desigualtats flagrants. Uns es moren de gana mentre uns altres poden tenir avions privats. I no dic que tots haguem de ser iguals, perquè no ho som, però entre poc i massa. Hem conegut grosso modo dos models econòmics, dos intents per tirar endavant la societat. Dos intents errats i que no han aconseguit l'èxit, en el sentit de permetre viure la gent amb dignitat sense malmetre la terra, l'aire, l'aigua...I és que som uns animalets molt poc evolucionats. Encara ara ens hem d'estomacar i ser els més forts físicament per imposar la nostra voluntat. 
Els neoliberals volen un món on cadascú s'espabili. Els comunistes volen un Estat intervencionista amb unes institucions que controlin i planifiquin la vida. Ei! que això és una simplificació superbèstia. En essència les dues fòrmules tenen la seva gràcia teòrica. Al món real , el problema som nosaltres i la nostra manca d'empatia, sentit comú i egoïsme. Els que volen un món on la llibertat individual no quedi tocada per ningú, defenestren l'intervencionisme, i els que volen unes societats on tothom hi càpiga defenestren la llei de la selva en que impera la llei del més fort. I la realitat és que el camí que semblava intermig , les socialdemocràcies, també s'està demostrant fallit. Jo sé que simplifico moltíssim però el que veig ara a gran part del món és un model capitalista, que en el seu procés està devenint cada cop de competència més imperfecta, en el que dominen el món les grans fortunes. És el que té el procés capitalista, amb allò de l'acumulació del capital...les forces són cada cop més desiguals degut a la concentració en poques mans,bla,bla,bla...
I m'espanta molt el retorn del feixisme, del qual se'n valen els grans capitalistes, per posar la gent en cintura. Ens acostem molt a l'altra part del món, no tan gran, però molt potent, en que l'Estat domina i controla tot, com ocòrre a la Xina. Em pregunto si hi ha gaire diferència entre un model i l'altra, tret de la forma d'entendre la propietat de les coses. Les persones com tu i com jo estem cada cop amb menys marge de maniobra i sense poder-nos baixar de l'autobús en que habitem.
No tinc una sol.lució a la butxaca. Som moltes i totes volem viure i cadascuna té les seves idees al cap. Però hi penso en tot això i veig, que vivint en una Terra finita, amb uns recursos limitats, el canvi climàtic que ja és aquí, i estic convençuda que la supervivència vindrà de la mà d'un model on repartim millor, produïm menys i de manera menys agressiva i depredadora. El futur serà col.laboratiu i amb una economia centrada en les cures i els serveis, amb una reducció dràstica de la producció material, o no serà. Per això quan encara llegeixo als mitjans les paraules dels grans gurús de l'economia, sempre amb la paraula "creixement" a la boca, penso en la manca de creativitat i innovació, el la intel.ligència atrofiada en la que ens movem. Comencem a tenir en compte les tesi de l'economia feminista i mirem de desenvolupar-les, fixem-nos en la saviesa innata i experiencial dels moviments de dones arreu del món en les seves lluites per la conservació del territori i posem en el nostre imaginari la paraula "ecofeminisme". Per aquí postser podem caminar. 

Aquesta setmana m'he comprat dos petits llibrets (1) que parlen del feixisme, perquè crec que estem en un moment molt "xungo" en que pot tornar a governar el feixisme. de fet ja el govern espanyol pinta maneres. Potser no ha marxat mai. A Espanya no es va fer un procés a la manera alemanya perquè aquí els feixistes van guanyar la guerra i aquest és un detall que marca la diferència. No vinguin amb cuentos. La Transició ens la van vendre com un procés exemplar i realment ningú va demanar perdó . Que potser va ser la sol.lució menys dolenta possible, quasi segur, i la mostra està en com ha despertat el monstre i les ganes que tenen de tornar a posar la gent sota les fletxes, creient-se els reietons del "cortijo". I parlen de llibertat. "What"? El seu ordre no és el meu i jo no el vull i no vull que em matin per pensar diferent.
I la cosa és que els poderosos econòmics, no els polítics-titelles sino els que els manen, s'han valgut  dels feixistes quan la cosa se'ls escapa de les mans. Sinó com expliquem que ara mateix es persegueixi als nostres joves i se'ls acusi dels pitjors crims mentre els atacs feixistes queden impunes. Com s'entén que la Policia Nacional aquests dies es faci fotos amb la bandera de l'"aguilucho", que és la bandera feixista, la que hi havia durant la dictadura espanyola, i no passi rés?. De veritat és que "flipo en colors". I podrem ser o no ser "indepes" però les lluites avui als carrers de Catalunya ja van més enllà de la potencial independència del país català. La lluita va de voler un país on poder fer un procés constituent i fer una nova constitució entre totes, a on el President no sigui un rei, que prové d'on prové, i a on les lleis les construïm entre totes. Fer un nou pacte social, unes regles de joc, on sigui possible un model econòmic diferent, que posi llum al camí. No serà fàcil. Molt poca gent està disposada a renunciar a rés. Potser ser un país més petit ens permeti intentar-ho. Potser també es podria dins d'una Espanya amb un govern que no estigués venut als poderosos... I sé que la dreta catalana ha estat en connivència amb los "madriles" durant 40 anys de pujolisme- la mateixa merda-i així ens va...però ara i aquí la gent ha sortit i surt als carrers i el jovent demana un altra model, i me la suen les banderes, però provem-ho! I la única forma per a que tothom pugui parlar, els que volen i els que no volen separar-se és un "puto referèndum dels collons, ja"!






1) Umberto Eco, Contra el Feixisme, Ara llibres, Barcelona,2019
    Clara Zetkin, Com combatre el feixisme i vèncer, Tigre de Paper, Manresa 2019

14 de octubre de 2019

Sentència a la Democràcia


Avui el cel està gris, físicament i metafòrica. La cosa és que penso, com és habitual en mi, en la nostra espècie. Intento entendre’ns i em faig preguntes, i crec que com que no m’agraden les respostes, segueixo preguntant-me si serà possible el miracle que ens faci Sapiens d’una puta vegada. Quanta gent ha de morir, quantes guerres s’han de lliurar, quant de patiment? Perquè costa tant construir Democràcia?
Avui, davant les sentències, confesso que sento indignació i molta preocupació. Confesso també que en un raconet de la meva inconsciència guardava una espurna d’esperança. Em deia, no tindran la poca vergonya de posar sentències dures, després de dos anys de presó preventiva, ja els han fet pagar prou... Doncs no, no és que en tinguin poca, es que no en tenen. I escric amb una mica de por, perquè “primer van per les independentistes, després per les comunistes, desprès per les feministes, més tard per les atees, i després, quina merda, dieu-me , quina merda quedarà per a fer un món que valgui la pena? Sincerament, a mi les banderes no us dic el què m’han importat sempre perquè respecto a aquelles a les que sí importen els símbols. La cosa és que sí m’importa la llibertat, el lliure pensament, la democràcia, i veig que tot això perilla. Veig com avança el feixisme, com ho estem veient algunes, com la història es repeteix...
A l'Estat Espanyol el Dret d’autodeterminació , principi fonamental del Dret Internacional Públic no es respecta. Per tal d'evitar un potencial Sí, no pacten un referèndum legal. No deixen opció. Quan la desobediència civil el fa possible posant urnes contra tot pronòstic i contra tots els entrebancs, les forces de seguretat de l’Estat, carreguen contra la població pacífica. Quan els líders polítics indepes són jutjats, resulta que el Judici no acaba de ser tot el fiable que hauria de ser en un anomenat Estat de Dret- que no es poguessin veure els vidèos en present i públicament em va fer flipar i més...-.
I avui, em poso a la pell de tots ells i elles, i em dol. I penso que no hi ha Dret. Que l’Estado Español no ha volgut mai dialogar. Jo entenc que no tothom vol la independència i que totes les opinions són respectables. El que no és respectable és que defugin un referèndum acordat, que posposin un atutèntic diàleg, que es facin els longuis i que menteixin i menteixin tant, en nom de la sacrosanta unitat d'España. Qui no és demòcrata? Au va! Que parli la gent i que surti el que hagi de sortir! La resta són excuses de mal pagador.
Filla d’aragonès i andalusa, no nacionalista, per a mi l' 1 d’octubre va ser un “antes y un después”. Jo hi era. No va haver trampes. La gent volia parlar. I això és legítim. I la gent es va organitzar i va ser valenta.

En fi, la cosa és complexe. Me’n vaig als carrers a defensar la Democràcia, abans que no sigui massa tard i espero, des del cor, que no haguem de contar desgràcies.

La sentència de la vergonya. 


10 de octubre de 2019

Ecofeminisme i participació en el Comú a partir del Fòrum de "La número Uno"


El dimarts 7 d’octubre vaig anar a veure La número Uno , al cinema Catalunya, dins del Cicle per la Igualtat que organitza enguany la Regidoria de Polítiques de Gènere, i en aquesta ocasió amb la col.laboració del Servei de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Terrassa.
La pel.lícula de’n Toni Marshall mostra les dificultats i la realitat que enfronta una dona, interpretada per Emmanuelle Devos,  quan pretén conquerir la gerència d’ una gran empresa a París que es dedica a la distribució de l’aigua: Antheà.
Una empresa d’aigües com aquesta mou milions d’euros de facturació a l’any. Des d’una concepció capitalista, és una “gallina d’ous dor” en paraules d’un important magnat de les nostres aigües, no fa gaire. La gerència ha de recaure en algú de confiança. Com ha de pretendre una dóna aquest càrreg de mascle ben ensinistrat en el art del “management”?
No entraré, o si més no, en profunditat en la problemàtica que totes coneixem, sobre les guerres al món dels negocis i les dificultats afegides per qüestió de gènere. La cosa és que el debat després de la pel.lícula va ser profitós i se’ns va fer curt perquè el tema dóna per a molt. Només apuntar la doble o triple càrrega que ella suporta, a nivell social i a nivell privat, a nivell físic i a nivell emocional. Remarcar el paper d’un marit que enlloc de fer-li costat, exigeix la seva quota de cures com una criatura desvalguda i remarcant els drets de propietat i territori en la relació de parella. Rés de nou.
Voldria fer aquí unes quantes reflexions que em van venir al cap mentre m’adormia, una estona després de tornar a casa. Pensava: empresa d’aigua, dona gerent, París, Terrassa, gestió pública, participació, bé comú, ecofeminisme...
Aprofito per a dir que fa gairebé 10 anys l’actual “Eau de Paris”  va substituïr les tres empreses privades anteriors que es repartien per zones la distribució d’aigua a la gran capital francesa . Ara és de gestió pública i està capitanejada per una senyora, Anne Le Strat, tinenta d’alcaldía de la ciutat, amb un gran èxit quan a eficiència i eficàcia. Podeu mirar internet i els molts articles que ho expliquen. I recordar que a més de que surtin els números hi ha altres aspectes a defensar quan gestionem i més encara amb l’aigua, per la seva singularitat.
Per qui encara no ho sàpiga, la distribució de l’aigua és una responsabilitat de l’Administració Local, que pot decidir fer un concurs i que una empresa privada gestioni sota concessió, o  pot escollir gestionar de forma pública. Considero l’aigua un bé comú, en el sentit que és un bé imprescindible per a la vida i no hauríem de deixar-lo en mans de qui pretén fer-ne un negoci. Però és que a més la distribució de l’aigua constitueix un monopoli natural. És a dir només una empresa és qui duu la gestió en un territori. En aquestes condicions, us pregunto quin sentit té deixar la gestió al mercat si no hi té lloc cap competència? Per a què volem permetre la gestió a una empresa privada, que per bé que gestioni, sempre haurà de repartir dividends als accionistes? No té sentit fer-ho. Hem de gestionar-la amb un sentit de col.lectivitat, encarregar la gestió a algú que permeti la participació, el control social i miri amb paràmetres de cura ecosistèmica. I això senyores i senyors és una mirada ecofeminista, una mirada no extractiva, sinó de cura i de seny, que implica una voluntat de canvi de model, un model participatiu, de democràcia real, on totes les persones prenguin la seva responsabilitat . Recordo que la gestió pública en sí mateixa no és garantia. Només cal pensar en la facilitat que tenim els espècimens humans per a descuidar-nos i caure en els tentacles de la corrupció. I aquí és on entra la segona part del procés de municipalització a la nostra ciutat. Un cop iniciat el camí de gestió mitjançant una EPEL-Entitat Pública Empresarial Local-, s’ha de construir mecanismes de participació i control, i entre el d’altres actors, apareix la figura de l’OAT-Observatori de l’Aigua de Terrassa-, al qual hem de dotar de múscul per a dur diverses funcions. Parlo de col.laboració, construcció de coneixement, participació, control social, construcció d’indicadors per evaluar la bonhomia de la gestió, i la transparència amb la que es duu a terme. Després de les mobilitzacions ciutadanes i del inmens treball fet per la Taula de l’Aigua, legitimat amb 8.000 signatures i pels acords presos en el Primer Parlament Ciutadà,en forma de Mocions, les persones de Terrassa ens mereixem que la gestió pública de l’aigua sigui Inmaculada i un exemple de que la Democràcia comença a omplir-se de contingut, en un model d’autèntica participació, a on el poble sigui el protagonista inexcusablement.
Vivim en un entorn econòmic depredador del medi, injust amb les persones, un sistema que ens porta a l’autodestrucció. Podem no mirar. I el problema hi continuarà estant.
Necessitem construir noves relacions amb el medi i noves formes d’organitzar-nos. A molts llocs són les dones més humils i més lligades a la terra, les que s’empoderen i lluiten en defensa dels seus habitats i dels recursos que els permeten sobreviure davant les grans empreses que van devorant els recursos en nom d’un suposat progrés, externalitzant uns costos que seran impagables i que es mesuren en termes de degradació del medi natural. Penso en grups de dones a l’Amazonia, de  dones a Cajamarca-Perú... Les dones, a qui se’ns ha encolomat les tasques de cures per raó de gènere, cosa que ha d’anar canviant en el nou mon que m’agradaria, fan les lluites en defensa de la Terra i els bens comuns, en aquests processos que en diem ecofeministes i que aquí comencem a comprendre.
A Terrassa, arrel de la Manifestació per l’Aigua pública, es va crear el grup  Dones d’Aigua, grup de dones ecofeministes, que treballem, entre altres temes, per la Nova Cultura de l’Aigua, i participem en el OAT-, en aquesta línia de transformar el nostre món més proper en un entorn on les estructures de poder siguin participatives i tinguin en compte la veu de la gent, i sobretot fer consciència de la necessitat d’un canvi de model econòmic on el centre siguin les persones i no els beneficis monetaris, un model que comenci a parlar de decreixement material, basat en els serveis a les persones, un model que deixi de banda per fi els combustibles fòssils i passi a les renovables.
I vull aprofitar la pel.lícula per posar damunt la taula la necessitat de que hi hagi dones dirigint l’economia i de que ho facin des d’aquest punt de vista ecofeminista, deixant enrere les maneres verticals masclistes a les que estem acostumades. L’economia cada vegada més està demandant models de relació en horitzontal, perquè els resultats milloren quan les persones no son súbdits, sinó que poden ser i aportar la seva singularitat als processos comuns. I quan el leit motiv no és maximitzar beneficis en el sentit  estrictament monetari, al cost que sigui.
La humanitat serà capaç de donar-se una segona oportunitat? El moment és ara.

t2.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcSPFmuUBmkXKu9lOw...





27 de agosto de 2019

Crónicas de New York o qué es lo que estamos haciendo.



He tenido la oportunidad de vivir unos días de experiencias en New York City este verano, algo que no entraba en mis prioridades a corto plazo, sin embargo tengo una hija que está en plena efervescencia y me dejé arrastrar por uno de sus sueños. No sé qué le ha dado todo el mundo con esa ciudad que sale en la mitad de las películas americanas, pero marca tendencia la escapada a ese lugar. Desde que he estado no hago más que saber de gente que va a ir, que está allí o que ha estado en dos, tres o más ocasiones. Sorprendente. Me recuerda a cuando estaba embarazada y no hacía más que ver a otras mujeres con sus barrigas y, que como, andaban construyendo nuevas vidas. La cosa es que hace un par de años estuvimos en Londres, también con mi hija, y lo pasamos muy bien. Para mi fue una muy buena excusa para relacionarme con ella fuera de la rutina diaria. Fue entonces cuando empezó la cantinela de ir a NY y, ¿cómo no?, tuve que dejar muy claro que nosotras no somos capitalistas que cogen un vuelito así, como para tomar un café en las Chimbambas y volver con unos trapitos, ya de paso. Ahí anda la conciencia ecologista que sermonea sin descanso acerca de cómo contaminamos y la conciencia social, que anda minando las apetencias, recordando que hay gente que se muere de hambre mientras nosotras andamos planeando movernos por el globo terráqueo como quien monta en un taxi. Total que medio en broma le dije que si quería ir tan lejos que trabajara...Y cuál fue mi sorpresa cuando ni corta ni perezosa, reparte cuatro CV por Altafulla playa y ahí que encuentra un trabajo en un restaurante de playa con un contrato de verano y se pone a trabajar mes y medio, sin tener ni los 17. Y gana su dinero e insiste en lo de cruzar el charco. Así que todo el invierno mirando youtubers hablando de NY, qué visitar, qué no perderse, qué y dónde comer....y así nos plantamos en un avioncito en la ciudad más visitada de EEUU, la meca del consumo.

No voy a daros la vara con las cosas que hay que ver porque para eso hay decenas de esos y esas youtubers que lo hacen de maravilla. Simplemente en esta entrada os diré que cogí varias novelas de Paul Auster - recuerdo a Harvey Keitel en la película que se rodó basada en su novela Smoke y pensé en buscar el estanco desde el que cada mañana tomaba una instántanea, en Brooklyn pero desistí ante tamaña metropoli-; una de las primeras novelas- Ojos Azules- de Toni Morrison, nobel de literatura, y dos -La mujer singular y la ciudad y Apegos feroces- de Vivian Gornik, periodista y activista feminista de Brooklyn. Es interesante leer de la mano de escritoras que han vivido las calles por las que vas a perderte. Te permiten ambientarte antes de llegar y recordar cuando ya has vuelto a casa.

Sí mencionaré como un punto a no perderse, la Public Library, al lado de Bryant Park, plaza donde se celebran conciertos y espectáculos gratis a lo largo del verano. Si vuelvo a ir, me dejaré una mañana o una tarde completas para disfrutar del ambiente que se respira. Allí encontramos la exposición temporal dedicada a explicar los sucesos de Stonewall en el 1969. 




Exposición en la Public Library de NYC, jnuio 2019
Movilizaciones en el 69 en NYC

Reivindicando el amor libre a finales de los 60 (Foto de la exposición en la Public Library de NYC  - junio 2019)

La gente se manifestó con gran fuerza contra las redadas que se hacían en el pub de ese nombre, situado en el barrio de Greenwich Village. Se reivindicaba el amor entre personas del mismo sexo, libertad para amar a quién y cómo quisieras. Una exposición muy interesante de la que hice varias fotografías, como las que os cuelgo en esta entrada y que hablan por sí solas.

Tuvimos la suerte de poder presenciar, el último domingo de junio, de regreso de una incursión de un par de noches en el país vecino, Canadá, el impresionante desfile reivindicativo del Orgullo,  con decenas de comparsas que reivindican la libertad para amar como se quiera y he de decir que me hizo muy feliz ver cómo hay lugares en que en ese sentido ya se tiene claro y me encantó ver como cada cual se atreve a ser como es y como quiere ser.

Otra cosa no sé, pero en NYC cada cual va como le da la gana, no hay una moda a seguir, eclecticismo total en las vestimentas, al menos en la gente corriente. Eso sí no voy a ignorar que la sociedad está muy pero que muy estratificada, aunque nos vendan la meritocracia y todo eso de que quien se esfuerza, llega -me pregunto a dónde, ¿a tener una gran casa, un gran coche?-. Pero los números, las estadísticas son las que son. Por Manhattan, todos los porteros de los grandes edificios son hombres negros. En el metro se ven pocos ejecutivos, que suelen ser el prototipo blanco y trajeado que te encuentras en la zona financiera, junto a algunas mujeres con taconazos y vestidos de marca y buena confección. Una cosa es el mundo del "bussiness" y otra lo que se mueve bajo tierra. En el metro muchos negros, sudamericanos, gente de todos los lugares, currantas y currantes y muchas turistas. Y el Bronx lo pueblan negros y sudamericanos y los pisos de lujo de Manhattan y las urbanizaciones de lujo, mayoritariamente los habitan blanquitos. Curioso que en esas zonas de casas magníficas hace un tiempo ni dejan detenerse a los vehículos si se te ocurre embarcarte en un "Tour de contrastes"...Mejor ir por tu cuenta si tienes ganas de explorar.

La gran ciudad tiene diversidad de culturas, de zonas, de ofertas y cada lugar necesita su tiempo. No sé si volveré alguna otra vez. Si lo hago repetiré el barrio de Williamsburg, en Brooklyn - es alucinante ver una comunidad judía, es como trasladarse en los años, hacía el pasado-. También callejearé por Harlem  y veré si me atrevo con el Bronx, esta vez no he tenido tiempo para ir sola. Es lo que tiene ser turista con poco tiempo.

Eso sí, he podido de constatar que todo el mundo, más allá de su dinero y de su color de piel, va con móvil y la mayoría usa cascos inalámbricos en los oídos y a su rollo. Y una cosa me ha quedado clara, el mundo se hunde, fijo: miles, millones de vasitos de café, colas y refrescos, a diario, en la mano de ciudadanas apresuradas y sedientas... Cientos, miles de envases de plástico de comida para llevar...Ya sé que no hace falta irse a NY para constatar todo esto, pero el reflejo de ese estilo de vida es lo que viene, lo que ya hemos adoptado, no solo aquí, así que, ¡qué lindo es viajar y qué chupiguay es merendarse el mundo, antes de que él se nos meriende a nosostras! Aish....



30 de Junio de 2019 Desfile del Orgullo en NYC

2 de marzo de 2019

Smoke.Cuento de Navidad


A finales de junio me voy a Nueva York. Cosas que tiene la vida: te empuja hacia lugares, no prioritarios en la agenda propia pero sí en la de alguien importante, en este caso mi hija, que anda loca por visitar no sé cuántos lugares de la ciudad de los rascacielos. Momentos vitales distintos.  Ella, en plena efervescencia vital, a la caza de experiencias límite. Yo en, vamos a llamarle la meseta de la vida, esa etapa en que el cuerpo te pide algo de calma y sosiego. Vamos, que me voy preguntando cómo haré para encontrar rinconcitos "zen" en medio del barullo de la gran urbe...
Y en estos debates me encuentro y me he dicho a mí misma que necesito buscar alguna novela ambientada en ese lugar y he recordado una película que vi en los 90. Una película que siempre he recordado, protagonizada por Harvey Keytel, Smoke. Pongo el enlace a Smoke.Cuento de Navidad, porque buscando por esos mundos de internet, he dado con esta segunda película, que fue una especie de continuación de Smoke y he vuelto a sentir la emoción que se siente cuando ves cine en mayúsculas, cuando los actores te dejan sin habla y logran cautivarte. Los diecisiete minutos que dura este enlace son diecisiete minutos para maravillarse con las interpretaciones de esos grandes que son Harvey Keytel y William Hurt. El Keytel de El Piano, otro gran título de aquellos maravillosos 90.

Smoke.Cuento de Navidad.

Aún no sé a qué voy a dar prioridad en NY, pero lo que sí sé es que buscaré esa esquina de la 3a con la 7a Avenida una de las mañanas en que me despierte con ganas, iré a las 8h y tomaré una foto desde el lugar desde el que Keytel tomó las suyas durante una locura de mañanas, cada día a las 8, y lo haré porque he recordado esa esquina centenares de veces desde que vi aquella película en uno de mis cines preferidos de Barcelona, el Verdi, en el bullicioso y lleno de vida barri de Gràcia , en Barcelona.
Y de la película surge la búsqueda de la novela de Paul Auster, Smoke, para adentrarme en sus páginas y ver a dónde me llevan.


Fuente:
mejoresfotos.eu

Fuente:Youtube Gaming



17 de diciembre de 2018

Islamofòbia




Aquest dimecres passat vaig caminar, travessant de punta a punta la nostra ciutat, per anar a escoltar dues dones, la Fátima Aatar -antropòloga, activista feminista i antirracista- i l'Ainhoa Nadia Douhaibi -educadora social, investigadora dels dispositius de racisme institucional-. Era el dia contra la Islamofòbia (12 de desembre) i hi anaven a parlar-ne.

Sentia que havia d' escoltar dues veus femenines que viuen el problema des de dins i veure què deien i com ho deien. Formo part de la cultura occidental i estic al mig de milionades de missatges, de pors i d'interessos. Abstraure-se'n i tenir opinió més o menys objectiva no sempre és fàcil. Així que aprofitar una font de primera mà, per apropar-me a la seva mirada, a la seva experiència, em sembla una ocasió que no es pot perdre. 

La paraula islamofòbia a priori no m’agrada i al mateix temps em genera curiositat. Em dic que ja sé que és el racisme, la xenofòbia i em vé al cap tot el que passa en el carrer quant als immigrants, tot el rebuig i la ràbia que hi ha i com de complicat és contrarestar les idees de l’imaginari col.lectiu, que s’han anat agreujant a partir dels atemptats terroristes. Recordem com es va viure l’11 de setembre de 2011 i el que va suposar mediàticament. Un atemptat al centre de Manhattan, al centre de la “civilització”! Us adoneu de la diferència de tractament? Cada dia hi ha atemptats arreu del món, i  de molts d’ells ni ens arriben notícies... Tornant al que volia dir, si ja hi havia rebuig històric contra els “moros”, imagineu a partir d’aleshores. Ja totes les persones susceptibles de ser musulmanes, àrabs o de per allà baix[1], per l’aparença, es converteixen en sospitoses de ser terroristes, terroristes islàmiques, radicals... Imagineu el què ha de ser viure amb aquest estigma. Ens deia la Fàtima Aatar que ella ja no vol perdre més temps per a treure’s les etiquetes que li posen. Va posar l’exemple aquell que explica que just quan et diuen que no pensis en un elefant blau, passa exactament el contrari, no et treus la imatge del pensament. Així a ella se li fa  completament contraproduent afirmar que no ets lladre, que no t’obliguen a posar-te el mocador al cap, que ets feminista i un llarg bla,bla,bla... Ella expressà: “no em treu el son el vel o el masclisme que ens adjudiquen, el que me’l treu és el racisme, i  haver d’estar justificant-me contínuament i sentir que estic sota sospita”.

I penso en totes les situacions que dia a dia escolto al carrer, en les converses a diferents llocs, en les maneres com etiquetem les persones de forma tan arbitrària i en com de difícil és anar contracorrent, com esdevé una feina de titans fer l'intent disuasori per fer entendre que cada persona és un món i que homogeneitzar la gent per la seva pell o la seva aparença és una canallada, potenciada pels mitjans de comunicació i les institucions i els mecanismes de "control" que utilitza. I aquests aspectes són els que tractà l’Ainhoa Nadia Douhaibi. Remarcà diferents idees:


1) l'òptica de qui pateix les discriminacions és molt diferent de la que té qui l'exerceix. El grup “superior” és qui decideix què és bó i què és dolent, és el que crea la norma.

2) es dóna en la societat una estratificació en que a dalt de tot de la piràmide estaria la "blanquitud"[2], deixant a la resta en situació d’inferioritat, amb tot el que això comporta.

3) com més avall de la piràmide, major homogeneització de les persones de manera que van perdent individualitat i són englobades en el col.lectiu, susceptible de mil etiquetes arribant, en el límit, a la deshumanització. Com més amunt, menys judicis de valor apriorístics. En canvi, si estàs en els nivells inferiors sempre estàs sota sospita de ser “dolent”.

4) aquells a qui no es considera persones o no estan en el grup dominant, són el blanc de multitud d'atacs, mensyspreus, incomprensions i injustícies, havent de justificar la seva innocència.

5) Els Estats utilitzen mecanismes de detecció i control que comporten la criminalització racial.

L’Ainhoa va explicar la perversió de sistemes com el Proderai (Protocol de Detecció i Intervenció en Processos de Radicalització Islàmica a les Escoles, els centres penitenciaris i en diferents espais de vulnerabilitat social). Són mecanismes que parteixen d’un control d’una part sesgada de la població, amb uns criteris sense base científica i força arbitraris. Aquests protocols creuen dades que provenen de certs indicadors de radicalització perversos[3] amb factors de risc. És així que ens trobem davant racisme institucional, que crea una “mirada”, darrera la qual hi ha tot un aparell ideològic. Fer que el professorat apliqui aquests protocols és una animalada. Reben una formació que parteix d’una sèrie de creences que van conformant un imaginari de criminalització racial de forma que qualsevol persona amb un fenotip X o aparença similar és potencialment un criminal que pot estar preparant un atemptat en qualsevol racó.

En les explicacions d’ambdúes hi ha enfado i l’entenc. Aquestes coses que ens expliquen comporten situacions injustes, contínues, incòmodes, i que fan que s’hagi de perdre un temps de vida preciós en combatre-les. I no pots escapar-te’n.








Deia l’Ainoha que si es vol combatre el radicalisme islàmic potser enlloc d’estigmatitzar els nanos a les escoles o veient terroristes arreu, hauríem d’estar fent debats de geoestratègia política i veure on estàn les causes que possibiliten aquests fets. No es pot posar totes les persones sota sospita a causa de la seva aparença.

Va haver a la xerrada un relat ple de bons arguments, no exempt de ràbia que, repeteixo, prové d'una realitat que esdevé injusta i que només seria possible canviar si fem l'esforç de mirar-nos a la cara, de trobar-nos per a conèixer-nos. Necessitem més diàleg intercultural.  Però sobretot necessitem identificar com funcionen les relacions de poder en un model econòmic com el nostre, capitalista, que viu de la desigualtat creixent i la provoca, en un circuit sense fi. La causa a tants desgavells, desigualtats, patiments és precisament la perversió intrínseca d'aquest model econòmic depredador que no té en compte els danys que provoca. El model econòmic neoliberal té com a objectiu la maximització de guanys i fa servir totes les eines que pot. Necessita un relat de la por (ens treuen el treball, venen a delinquir i a fer atemptats...), i troba una justificació de la despesa en defensa, i aconsegueix dividir les poblacions per tal que no lluitin contra les relacions de poder que estan establertes. Un cop acabada la Guerra Freda es necessitava un altre enemic i se l’ha creat, tot i que sembla que se’ls està anant de les mans... La desgràcia és que acaba patint les conseqüències la gent més vulnerable.

Per tot això és necessari seguir fent denúncia de les implicacions de la Llei d’Estrangeria, de les batudes per perfil ètnic i dels acords institucionals amb el Marroc per tenir mà d’obra barata. Tot forma part de seguir mantenint privilegis de classe i d’exprèmer i desunir les persones. Com menys identificables siguin les causes a tanta desigualtat, més fàcil és pels poderosos manipular les nostres vides.







Quan acabà la trobada, el debat s'ha fet curt. Ens convé molta pedagogia, encontre entre cultures i respecte[4]. Poder parlar de quines són les nostres pors i poder traspassar-les, desmuntar-les, canviar la mirada, posar-li una mica d’amor i molta empatia. Hem d’aprendre a reconèixer qui és el verdader enemic i quines són les dinàmiques d’aquest sistema depredador que utlilitza tants mitjans per a que la gent senzilla es mantingui fragmentada i no sigui perillosa per l’estatu quo.




Quant necessàries són trobades interculturals des de la voluntat d'aproximació i de conèixer-nos, cadascú amb les seves fes o espiritualitats, des de lo religiós o des de la laicitat, però amb voluntat de saber-ne les unes de les altres! Hi ha un noi que comença a dir coses de la seva experiència en la fe islàmica, i m'agrada com s'expressa, denota bondat el to i les seves paraules, un noi jove que pertany a un grup de fe, i penso com de ric seria tenir més ocasions per tal d'escoltar-nos.







[1] Penseu que a més som uns ignorants i barregem sense tenir ni idea de què és ser àrab, què musulmà, què ...Tenim un embolic al cap que és necessari desfer per a poder parlar amb propietat.

[2] Ara no entraré a afegir al fet suprem de ser blanc, els altres adjectius que permeten estar al cim, “varó burgès heterosexual”, perquè em faria entrar en altres discriminacions i estratificacions en que estem inmerses . Ens quedem amb la “blanquitud” i el tema racial.

[3] Es fan servir criteris com “ ha canviat de roba darrerament”, “no li agraden les discoteques...” en  edats adolescents, quan totes sabem que precisament tot el jovent passa per moments de grans contradiccions i canvis en l’adolescència.
[4] M’agrada la paraula respecte perquè comporta horitzontalitat front la paraula tolerància que denota una gran dosi de verticalitat. Qui és ningú per a tolerar a altri?

9 de diciembre de 2018

Tiempos complejos

Vivimos días complejos, donde las personas que defienden la libertad de todas y temen el auge de movimientos de extrema derecha y directamente fascistas, por distintas circunstancias acaban viendo cómo los dedos acusadores les apuntan directamente de culpables. Nos asusta la vuelta, sí , del fascismo, y salimos a protestar contra ese partido que dícese demócrata, cuando todas sabemos leer un programa que aboga por acabar con derechos conseguidos, que no queremos perder. Porque si aumentan en número esto será un mundo de mierda, donde volverán las toquillas, las bocas cerradas, y el "aquí mando yo y a callar todo el mundo" y donde los diferentes tendrán que disfrazarse para no parecer raros.

Es algo extraño este mundo. A veces me apetece callar, iniciar un largo silencio, desde el que no perder perspectiva, pero sí evitar males mayores. Me doy cuenta que los discursos inteligentes y que abogan por una sociedad más justa no convencen, al contrario , a las gentes les convence lo rancio, lo totalitario, ese "orden" decimonónico en el que el "macho men" a caballo habla, manda y al que se obedece sin chistar, por señorito, por español y por poca cosa más, Ah! , sí , porque quiere esto para los de aquí, dice...Y que lindas mentiras salen por esas boquitas varoniles y bien enfundadas, discursos fáciles, que parecen cargados de razones y que tan mezquinos resultan a quien tenga un mínimo de sesera.

Y sin embargo, las "radicales" de izquierdas que tontas somos, con nuestro idealismo de mundos mejores, pensando que pasito a pasito iremos acercándonos a un mundo menos cruel y desigual, dejándonos llevar por la rabia, que tan bien les viene a los poderosos. Acabamos haciendo el juego a los señores de negro que utilizan a los ultras para venir a asustarnos , y nosotras les hacemos un rasguño, y las "fuerzas del orden" cargan contra nosotras, que somos las liantas del orden. Justo el mundo al revés pero lo que parece, acaba siendo.

Tal vez sí, es que a las gentes les va la marcha y ya les va bien un mundo de ricos y pobres, un mundo donde solo valga el "sálvese quien pueda". Tal vez, sí , esto deba ser como una selva, donde impere la ley del más fuerte, donde si eres pobre y no pagas la luz, el agua, el médico, pues te mueres y ya está. Tal vez, sea eso. He de dejar en pensar en un mundo donde haya una forma de redistribuir la riqueza, a través de un sistema fiscal de impuestos directos progresivos, en el que la vida de la gente pueda transcurrir con un mínimo de dignidad...

Tal vez es que no tenemos arreglo. Esto es España y déjaos ya de milongas, ese Estado fuerte y todopoderoso en que se va a los toros y se ve el fútbol día sí y día también y deja ya de dar por culo con la Justicia Social.

23 de noviembre de 2018

La casa de papel en Netflix

Hacer marketing de una plataforma digital de series, películas y no sé que otras historias no es el objetivo de esta entrada. Tal vez pensaréis que soy una dramática, una obsesionada, una radical, una exagerada. Tal vez lo sea. Mi opinión es que entre "netflixes, haches be os, partidos de fútbol y grandes hermanos" , etc, nos tienen entretenidas, felizmente entretenidas. 

Y mientras, la vida pasa. Vivimos emociones múltiples, tristezas, pasiones, alegrías, miedos, a través de los personajes de las múltiples pantallas que tenemos a nuestra disposición 24 horas al día, 7 días a la semana, 12 meses del año, por toda la eternidad, hasta que la muerte nos separe, o véte tu a saber...

Total que yo he caído, cual buena hija de vecina. La Casa de Papel me ha abducido y me ha acompañado posesamente durante unos días, no sé si pocos o demasiados. He llorado, he reído, me he entusiasmado, me he cabreado, vamos de todo, sin moverme del sofá. Yo creo que he soñado con el profesor y con la comisaria, con Berlín, ese psicópata que debiera  resultar insufrible y al que acabas adorando, con el director de la Casa de la Moneda y Timbre, con Tokio o Nairobi, dos personajes femeninos insuperables. Bueno, la verdad es que cada personaje tiene su interés y su riqueza de matices. Se nos permite ver el alma humana en su diversidad y con las contradicciones y paradojas que todas tenemos, hasta ese punto en que es comprensible eso de que " ya no sabes quiénes son los buenos y quiénes los malos", aunque sí, acabas teniéndolo claro. Decir que he disfrutado con la serie, que me hubiese gustado saborear un final algo más largo y que a pesar de que se pretende un desenlace algo crítico con el sistema bancario, finalmente se pasa muy de puntillas por el tema, que tendría muchas más posibilidades. 

Tenemos aspectos loables, como las actuaciones, los diálogos, el perfil de los personajes y aspectos que se quedan cortos, a mi modo de ver, como la crítica algo superficial al sistema. "No hay robo, sólo están inyectando liquidez al sistema, como hace la Banca cuando le da la gana". ¡Bingo! Sin embargo, si bien es cierto que no se le roba a nadie, también lo es que el atraco es la redención de unos pocos, el escape de un sistema sin salirse del sistema. "Tendremos dinero para escapar de "esto".Nosotros". Es legítimo querer escapar de trabajar como burros por una miseria, o no poder trabajar y tener que mendigar un subsidio..., lo que ocurre es que no todas podemos atracar un Banco, ni esa es la solución a una sociedad menos depredadora. 

En fin, después de toda esta perorata, y a pesar que podía haber habido una mayor crítica, deciros que echo de menos esos personajes, que me ha encantado la serie y que voy a estar un tiempo sin volver a caer en las redes de la vida virtual, porque mientras se está frente a una pantalla, la realidad se acerca peligrosamente a un Estado global totalitario en el que poco margen de maniobra tendremos si no ponemos remedio, es decir tiempo, pensamiento y acción. El mundo es dirigido por unas élites poderosas, mientras las gentes estamos  "felizmente" entretenidas, por eso necesita de nuestra atención, así que pantallitas, las justas o combinadas con muchas lecturas, con muchos libros. Llamadme agorera.











11 de noviembre de 2018

Déjate sorprender por Soria


Un día de paseos por Soria, una pequeña y sorprendente capital de la comunidad de Castilla y León, hermanada con el pueblo Cotlliure, en el sur de Francia, donde está enterrado Machado. Este poeta nuestro, vivió unos años preciosos en esta ciudad, donde se casó con Leonor Izquierdo y paseando por sus calles encuentras distintos puntos donde conocer parte de su historia.

Apunto aquí una frase de Machado que me hace reflexionar:



"Yo soy español integral y me sería imposible vivir fuera de mis límites geográficos; pero odio al que es español por ser español nada más, yo soy hermano de todos y execro al hombre que se sacrifica por una idea nacionalista, abstracta, por el solo hecho de que ama a su patria con una venda en los ojos. El chino bueno está más cerca de mí que el español malo. Canto a España y la siento hasta la médula, pero antes que esto soy hombre del mundo y hermano de todos. Desde luego no creo en la frontera política."




Comparto eso que dice de las fronteras, aunque yo creo que sí podría vivir en muchos sitios. Y me ocurre algo parecido a lo que él expresa en cuanto a los nacionalistas que lo son de pandereta o de barretina, a los que no les importa lo que ocurre en cuanto a justicia social en eso que llaman sus patrias, esos que de ética no quieren saber y se llenan la boca con la bandera y el himno. Ser de un lugar implica ser una ciudadana responsable que contribuye a la Hacienda común, sin evadir impuestos y luchar por unas condiciones de vida dignas y defender siempre el derecho de autodeterminación, el derecho a autogobernarse que todo pueblo debe tener. Ser demócrata, ¿no es eso?, defender que la soberanía resida en el pueblo...¿A Santo de qué no se permite a las gentes de un territorio poder votar para decir quiero esto o aquello? Ser de un lugar quiere decir escuchar qué dice el conjunto de la ciudadanía, más allá de intereses de unos pocos.


Volviendo a la visita a Soria, su cocina, excelente, como no podía ser de otro modo por esas mesetas castellanas. A resaltar sus conocidos torreznos, un pequeño placer para ocasiones contadas, dado su alto contenido calórico. Y las trufas. Si váis por allí no se os ocurra iros sin probar esas delicatessen.

Soria una ciudad por la que perderse un fin de semana y disfrutar sus calles, sus plazas, sus sorprendentes ermitas, iglesias y monasterios, y sus jornadas micológicas que están siendo esta semana, entre otros eventos culturales.


Visita esta web : Hacer turismo en Soria







14 de octubre de 2018

Días nublados

"Hay días que me como el mundo. Otros el mundo me come a mí. Cansada de tantos mensajes invasivos que me dicen cómo estar todo el día "happy flower". A veces me gusta llorar hasta quedarme sin aliento. ¿Y qué? si no pongo cara de melón a punto de explotar con una sonrisa postiza. Así soy, una persona de carne y hueso, que ríe a veces, y llora, también a veces, que sufre y que goza en distintos momentos. Sí, hay veces, como hoy, en que todo lo veo negro, y es que es negro. Está a punto de llover, estoy a punto de cambios en mi trabajo, mi suegra se está muriendo y hay mucho dolor en el mundo. Hoy podría ponerme una venda en los ojos y no ver todo eso. Es verdad que hay mariposas volando y que el mar no se detiene, y que hay niños felices cantando y corriendo, sin que nada les falte, y que estoy viva. Tengo motivos para todo, para estar feliz como una perdiz y para estar hundida en las más obscura de las miserias. ¿De qué sirve lo uno o lo otro? A ver si van a tener razón las budistas y el equilibrio está en estar presentes y salirse de los deseos, contemplando sin juicio. Tal vez sea eso. Y a la vez me pregunto qué gracia tiene evitar sentir. Estar vivo es eso, ¿no? , sentir. Me gusta menos el dolor que el palcer. Veo que son dos caras de la misma moneda. Sin uno no entendería el otro. Acepto pues que hay días como hoy, días nublados, en que me siento sola y no encuentro la salsa de la vida.  Y me digo, ya volverán los ingredientes y vendrá la salsa. Hoy toca la cara mala que me permite apreciar la buena cuando se abre con todo su esplendor, y saborear el éxtasis en todos sus colores."

                                                                Extracto del Diario de Erika Sanders





28 de julio de 2018

José Luis Sampedro en Alhama de Aragón

Cerca de la frontera con Soria , hay un pueblecito, Alhama de Aragón , conocido por sus aguas termales y sus balnearios. Estoy en Cetina, a escasos 4 kilómetros, en plena meseta castellana, aunque pertenece a la província de Zaragoza. Calor de mediodía, seco, fuerte. Para estar en el interior de las casas, de gruesos muros de adobe. Fuera el calor es insoportable. Por la noche la temperatura baja, y el cielo se cubre de un manto de miles de estrellas. Un cielo que ayer nos ofreció un eclipse lunar mágico, lento y especial, desde las eras a las afueras del pueblo. La tecnología nos permitió aderezar unos momentos la experiencia con música de Mike Oldfied- Moonlight Shadow- entre otros. Cuando el eclipse iba cediendo, nuestras sombras pudieron bailar más allá de nuestros cuerpos que empezaron a iluminarse cada vez un poco más, lento, lento...Estos días estoy en esto, en lo lento...extraño para mí. Empieza a invadirme el temor a la vuelta, a las prisas, las responsabilidades. Aquí es como si se parara el tiempo, y sin embargo no para...los días y las noches se suceden. Algo mágico debió ver en estas tierras Sampedro porque parece ser que pasaba aquí sus agostos, cada año, y escribía. Escribía.
En un precioso edificio, la Casa Palacio, hay una exposición permanente sobre su vida y su obra y vale la pena acercarse si estáis por la zona.

Foto extraída de este enlace en que encontraréis un recorrido por el lugar
http://elpaisquenuncaseacaba.blogspot.com/2014/09/alhama-de-aragon-de-banos-termales-y.html

Además de mis simpatías ideológicas con Sampedro, con el cual coincido plenamente, me atrae su figura, por la bondad que desprendía su mirada y su forma de hablar . Cada vez me doy más cuenta de cuando una persona habla desde el corazón y él era de esas personas, lúcida, sabia y buena. 
Por eso os recomiendo esta pequeña exposición porque os hará pasar un rato muy agradable. 




Una setmana molt cultural: gastronomia, educació i literatura.

Vaig voler escriure sobre una setmana que va ser prou interessant a nivell gatronòmic cultural i finalment van anar passant les setmanes i ja ha passat com un mes.
Aquestes primeres fotos són al restaurant,Garimall al poble de Pau, entre Vilajuïga i Palau-Savardera, a tocar del nostre paradís, al nord de l'Empordà...Llancà, Port de la Selva i el Cap de Creus. Un dinar sorpresa, un menú degustació, gràcies a la meva germaneta que ens havia regalat un pack d'aquests (Databox) en que surten un miler d'opcions. Finalment vam trobar el moment de gaudir el regal i sí que va ser tota una experiència. Bons vins, un amb cada platet, i bon ambient i servei. I les postres,  de les que normalment prescindeixo, excel.lents.
Per acabar-ho d'arrodonir, a la tarda un bon bany a la platja de Llançà que tants bons moments ens ha permès, en un entorn preciós, i unes aigües transparents i màgiques.






I després del cap de setmana , una visita a l'Ateneu de Barcelona. Al matí una xerrada per docents, sobre formacions i Escoles d'estiu i a la tarda, després de visitar la preciosa biblioteca, homenatge a Josep Maria Espinàs, un escriptor de casa nostre que no necessita presentació. M'encanta que hi hagi persones que han pogut viure de l'ofici d'escriure. Quina gran cosa poder treballar d'allò que t'apassiona!  Em vaig comprar el seu llibre Temps afegit i me'l va dedicar!  I no sé com em vaig atrevir, una mica més tard, a regalar-li un exemplar del meu Tiempos para la Vida, encara sento un pel de vergonyeta....aishhhh....però així va ser. I , quan ja marxàvem, a una de les vitrines vaig trobar un altre títol amb el temps com a eix, Temps regalat. Quines coincidències!