George Sand al Teatre Gaudí de Barcelona

   Fins al 4 de juliol teniu l'oportunitat de veure a una gran artista interpretant la George Sand.

A la sala petita del Teatre Gaudí, al carrer Sant Antoni Maria Claret, 129 de Barcelona. No us la perdeu!

L'Analia Puentes acompanyada al piano per la Elke Sanjosé ens transporten, en una estona,  a un lloc i un espai en que podem entendre qui va ser Sand, aquella dona , artista, escriptora que va nèixer al 1804 i es va atrevir a ser qui volia ser, una persona lliure que es va dedicar a allò pel que havia nascut. 

Des del moment que entres a la sala, t'atrapa una atmòsfera de literatura, música i art, gràcies a l'escenografia de Jessica Walker, que també dirigeix el muntatge.

Des d'un monòleg honest i profund, durant el qual es transforma de vegades en la mare, en l'àvia, ens fa viatjar al llarg de la seva història, en un relat en el que explica com el futur que s'esperava d'ella era el d'una dona que fés un bon casori, per mantenir la categoria social de la familia paterna.  Potser hagués estat diferent si el pare no hagués mort en un accident. Ell també va transgredir les normes casant-se amb una dona de familia modesta que mai va ser ben acollida pels avis de Sand. Per diferents circumstàcies, Sand, que en realitat es deia Amantine Aurore Lucile Dupin de Francueil es va quedar a càrreg de la seva àvia aristòcrata i això va marcar un camí.

Quantes vegades hauria de sentir "¡Y ni una palabra más!" ella precisament que el que volia era omplir de paraules els fulls i explicar tot el que vivia i veia al seu voltant. Es va casar jove, seguint  el guió establert. En casar-se afegiria al seu llarg nom De Dudevant. Va tenir dos fills però el matrimoni va durar uns 9 anys. Aquella no era la vida que volia. Els homes no entenien la sexualitat de les dones i ella no volia ser un recipient, ni tenir un comportament submís i femení a l' ús.

Va escollir un pseudònim Georges Sand per a ser més lliure i poder mantenir l'anonimat i escriure tot allò que li venia de gust.

"Mi vida es la vuestra" diu la protagonista, en un intent exitós de mostrar-nos com era ella, i com en el fons som totes les persones en allò que és essencial. Expressa perquè volia viure sense estar encaixonada en la moda que oprimia les dones, poder vestir pantalons, anar còmode i no haver de comportar-se sota la rigidesa de l'època i ser independent.  I allí, escoltant-la , envoltada de fulls plens de lletres, em va fer pensar com seguim de presoneres, quan encara ens sometem als impossibles talons en la creença que estem estupendes. I em va fer reflexionar de quina manera les modes ens atrapen. Ara tenim la del culte al cos, disfressada de les bondats d'allò que en diuen estar saludable i ja ens veus a totes fent el dejú intermitent, matxacant-nos al gimnàs i gastant en mil potingues per estar a l'alçada del que l'imaginari col.lectiu accepta com el correcte. No hem canviat gaire. No qüestionem les "veritats" acceptades per l'imaginari imperant.

Atrevir-se a ser lliure de veritat és tot un repte, tant en l`època de Sand com en els nostres dies.  I em pregunto, podem ser lliures? Què és ser lliure? Qui es pot permetre ser-ho? Té a veure amb si tens les necessitats bàsiques cobertes? Té a veure amb la capacitat d'adonar-te de la presó en que ens movem i mirar d'alliberar-te ni que sigui una mica?. 

Sigui com sigui, acosteu-vos al teatre i gaudiu! Anar al teatre, un gest de suport a la llibertat, com fer-te subscriptora del Malarrassa, el diari de la gent de Terrassa! Gràcies per convidar-me al teatre!