Darrerament he escoltat sovint, a les notícies, que un 9% de joves adolescents s'autolesionen i/o tenen idees suicides perquè no senten il.lusió ni ganes de viure. "Què estem fent malament?" llegia en una columna fa uns dies. Jo crec que ho sabem prou bé el què fem malament com a societat. Vivim ràpid, sense temps per les coses importants. No en tenim d'estones per dedicar a la familia ni a les persones amigues. Quedem per dinar. Ràpid. No tenim temps per a trobar-nos en setmanes o mesos amb aquelles que ens importen. Vivim en petites illes de "seguretat" que es transformen en presons de soledat no desitjada massa vegades. Afegim-hi la incertesa d'un futur que es preveu força caòtic donades les informacions que tenim sobre el canvi climàtic i les múltiples precarietats laborals disfressades d'oportunitats d'inserció en el món laboral. I de resultes de la por, després de mesos de pandèmia i haver de tancar-nos, l'estrès, les taquicàrdies i la consciència de la pròpia vulnerabilitat.
Vivim dins de ciutats cimentades on la natura ens queda massa lluny. Hi ha poca terra que trepitjar, pocs arbres que ens acaronin, massa carreteres que ens permeten seguir corrents i que se'ns engulen amb la promesa d'un cap de setmana de desconnexió...
Vivim en una societat malalta, que no ensenya a fer espai a la incertesa, al dolor, a la soledat, ni entrena per al pensament crític ni les fòrmules col.lectives. Això sí, torpedeja amb missatges curts, directes o subliminals, a velocitat de vertígen, creant la idea que una vida de luxe és a tocar, això sí si hom s'esforça i vol. No se'ns explica com la distribució de la riquesa de forma tan desigual crea tantes mancances en tantes persones mentre unes poques poden desplaçar-se a kilòmetres en avions privats per anar una estona de compres. Fomentem la individualitat i la banalitat.
I així ens trobem portant-nos les mans al cap en veure com van les estadístiques i lo volats que estem. Amb el problema d'estigmatització que cau en la persona que es declara en situació de patiment o ja amb una malaltia mental, un gran número de persones calla i viu en silenci el seu dolor que resulta doblement feixuc perquè se l'ha d'empassat amb patates. A qui li expliques tu que no et sents bé, ni amb forces, ni amb il.lusió? Quanta gent, encara que t'apreciï està en disposició d'acompanyar-te? Tothom còrre amunt i avall. Estàs sol o sola...
Necessitem urgentment recuperar la filosofia(2), l'ètica, l'educació per a la ciutadania, les hores de música. Més hores i a totes les edats. Les matèries per a nodrir l'esperit i donar eines per enfrontar les grans preguntes que la humanitat s'ha fet al llarg de la història. Segurament no tindrem mai respostes úniques, però cal urgentment tenir els espais pel debat, pel dubte, per la posada en comú, per la creació de coneixement col.lectiu. En canvi, què ens trobem? En les programacions curriculars, les matèries per a l'ànima no compten pels experts inexperts que manen. Creuen que només són importants les matemàtiques, la llengua, la química i la física. Història, també poqueta i retocada, no fós cas. Sense treure importància a la ciència i al llenguatge, imprescindibles, hem d'entendre que la nostra naturalesa demana calma, un tempo humà, dedicació a l'estima, a compartir, a jugar, a perdre el temps, que és guanyar-lo. La il.lusió i l'alegria duradores i autèntiques venen d'estimar i sentir-nos estimades i això necessita temps i col.lectiu. Natura. Filosofia. Valors. Aprendre que Som i què som. Aprendre a respectar tothom. Aprendre a pensar. A dubtar. Aprendre a acompanyar. Equilibrar les coses de la ment i les coses del cos i l'esperit. Fusió amb l'aigua, el cel, la terra. Vivim en desconnexió de la natura i això passa factura.
Aquests dies han donat el premi Holberg a Joan Martínez Alier . El vaig tenir de professor a la UAB en una de les assignatures més interessants de la carrera i també una de les menys escollides per l'alumnat. Recordo com ja aleshores ens parlava de les persones que habitaven l'Amazonia i les problemàtiques que enfrontaven per sobreviure davant la invasió de les empreses extractivistes. Han passat uns trenta anys des d'aleshores i el capitalisme continua amb les seves urpes, desposseint, expulsant la gent de les seves terres, si cal, assessinant-les. (1) I sense anar tan lluny, el mateix sistema vertical i devorador, ens intenta domesticar en les nostres latituds i prou que ho aconsegueix, malgrat l'elevadíssim cost en forma de patiment personal i costos mediambientals, que les comptabilitats i els PIBs mai tenen en compte.
Salut i consiència!
(1) Mireu aquest documental: Las semillas de Berta Cáceres
(2) M'agraden molt les reflexions del filòsof Byung-Chul Han. Ell parla en termes de societat del cansament i el rendiment, una societat que genera bojos i criminals.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Tu opinión me interesa.