Sin libertad de ideas, toda sociedad pierde. Impidamos que vuelva el fascismo.

 Hace tiempo que no entraba a escribir. Estoy entretenida ordenando mi "mochila", dando pasos en la buena dirección: cuidarme, respirar, agradecer, gozar. Para construir necesito ordenarme yo. Vivo en la cara privilegiada del mundo y tengo claro que muchos de estos privilegios que tengo no son lo habitual y entiendo cómo funcionan las relaciones de poder, que significan que el grande se come al chico. Nuestra especie aún no ha evolucionado lo suficiente para sostener la vida con dignidad. Todas las vidas. El sufrimiento es evitable. Es posible otro mundo?. Para ello es necesario utilizar inteligencia, tecnologia y amor, pensar más allá de uno mismo. 

Cada cual tiene sus ideas de lo bueno, lo justo. Esto, junto al egoísmo, dificulta el entendimiento para organizarse. No tengo claro que seamos capaces de conseguir entendernos a la vista de lo que está ocurriendo. Hay varios conflictos horripilantes, Sudán, el Congo, y seguro que otros, de los que ni nos enteramos. Luego, los televisados e interesadamente manipulados, Ucrania y Palestina. Esa Palestina que nos está revolviendo los estómagos y la conciencia. Mientras nosotros disfrutamos ellos están siendo aniquilados con bombas y negándoles lo esencial, condenándoles a una muerte lenta por hambre y sed. No logro entender la maldad del ser humano, esa falta de empatía y esa forma de autojusticar lo injustificable. El horror.

Y entre tanto desastre, me pregunto qué estamos haciendo mal o dejando de hacer los movimientos libertarios, las izquierdas, las feministas para que los embustes de la extrema derecha estén embotando los cerebros de nuestros jóvenes. Quiero creer que cuentan con mucho dinero para comprar voceros. Utilizan mecanismos para convencer y movilizar la rabia existente en un mundo que no ofrece grandes oportunidades. Sueltan eslóganes con una verdad de algo que preocupa, para luego soltar datos y datos falseados. Organizan peleas y preparan estratégicamente follones donde los grupos a los que odian aparezcan como culpables y crean el caldo de cultivo para hacer aumentar la rabia. La extrema derecha funciona así. Y se les deja que vayan actuando porque a las élites les damos lo mismo los de abajo. Y llega un momento que toman el poder y quieren instalar su "orden" autoritario, retrógrado y ñoño, haciendo pasar por el aro a todo el mundo y yendo a eliminar a quienes no piensan como ellos. Recomiendo la película Noveccento. Es muy ilustrativa.

Estos jóvenes a los que convencen se creen que realmente van a acabar con la delincuencia que asocian a la inmigración? También se creen que con cuatro horas de formación se van a forrar invirtiendo en criptomonedas o vendiendo vaya usted a saber qué por internet? También puede que crean que invirtiendo en acciones de empresas esquilmadoras van a ganar dinero . Ni se plantean grandes principios, ni que hay detrás de muchas de esas empresas y el daño que hacen, robando literalmente tierras y materiales raros en otros lugares.

Si queremos un mundo digno para todas las personas hay que pensar más allá de una misma, y es necesaria la colaboración, las asociaciones, el respeto por la naturaleza,  y señalar a esas grandes empresas multinacionales extractivas . Y estudiar, y leer.

Normalmente la ultraderecha se limita a la propia nación. Estos jóvenes que tanto orden quieren en sus propios países, debieran hacer análisis globales e ir a las causas de los problemas que ven cerca. No es suficiente ver y creerse las "verdades fáciles". Hay que ir a los libros de historia de autores fiables. Fontana escribió un "tochillo" que tal vez abriría la mente a más de uno y más de dos. Pero estos "crios" no tienen capacidad para ocupar tiempo en leer y entender. Eso cuesta esfuerzo. Es más fácil creerse los miles de videos y mensajes preparados para parecer independientes y verídicos. Y acusarnos a los demás de ciegos...¡ay!

No sé qué hacer. Me preocupa porque están ganando los malos.

Reflexiones de una tarde de domingo.

 Hace tiempo que no dedico algunos minutos a escribir aquí. Hace tiempo que ocupo las horas en temas del común, en temas de agua, en cómo hacemos para ser respetuosas con el medio y en caminar hacia esa anelada coproducción de política pública. Y cómo hacemos para sostener esto que empezamos hace tiempo, cuyo lema inspirador dice "Se escribe agua, se lee democracia". A veces, me pregunto si todo el esfuerzo merece la pena y acabo diciéndome que sí, aunque sé con bastante exactitud lo que va a acabar sucediendo. Y habrá valido la pena por esos pequeños pasos que están sirviendo ya para facilitarle la vida a unas cuantas personas, esas que son más vulnerables, en esta sociedad tan desigual. Y habrá valido la pena por todos los aprendizajes y por todas las bellas personas que se conocen en este mundo del activismo voluntario, personas a las que mueve un alto sentido de la justicia y de mejorar este mundo , aunque solo sea un poquito.

Y pienso y repienso. Me hago mayor, esta vida es finita y eso me entristece y lidiar con la conciendia de finitud es algo extraño. Ser o no ser. Y por otro lado sigo dándome cuenta de tanto privilegio en el que vivo y me digo que no tengo derecho a no agradecer, que no tengo derecho a sentarme y no hacer nada por cambiar eso que hace que tantas personas queden en los márgenes. 

Este viernes pasado, otro 8 de marzo, volvimos  a salir a las calles porque emerge una ola de retroceso y  mucha gente joven se deja arrastrar por esos pensares neocon tan peligrosos para las libertades conseguidas con tanto empeño y sacrificio, Cuando no se conoce la historia se está condenado a repetirla. Y mucha gente joven se cree que la libertad ha estado ahí siempre. Y no. La libertad, aunque en estas latitudes es donde más libertades hemos conocido, nunca ha existido en su máxima exponencia.

¿Cómo se puede ser libre sin una economía que permita tener una vivienda y un trabajo pagado dignamente? ¿Cómo se puede ser libre si estamos encorsetados por las normas del Estado y por las reglas del mercado y de los amos del  capital, que cada vez son menos y detentan más poder?

La libertad es una entelequia. Y sin embargo valoro esas parcelitas que hemos ido conquistando y que las y los privilegiados del munco podemos ir degustando. ¿Hasta cuándo?, me pregunto. Y entiendo esas crisis de ansiedad que acusan tantas personas cuando se es consciente de la propia vulnerabilidad frente a la enfermedad, la decrepitud, la crisis medioambiental, las incertidumbres...

Y me debato entre la alegría y la tristeza. Gozo el privilegio de un buen concierto de jazz, de una apetitosa comida con unas amistades estupendas, de la posibilidad de trabajar en grupo por crear algo hermoso. Y me entristezco y me doy cuenta de lo negro que lo tienen todas esas personas que han nacido en la cara mala, que decía la canción. Y me cabrea darme cuenta que la cara mala es porque alguien ha provocado que sea la cara mala, expoliándola para el goce de la cara buena.  Y así todo.  Y me doy cuenta que andamos en manos de unos cuantos psicópatas a los que todo les da lo mismo, que exprimen su posición de poder, sabiendo que también ellos son finitos y les importa una mierda el sufrimiento de los Nadie. Y ahí andan esos nadie poniéndome una bola en la garganta cada vez que veo el periódico o pongo la tele, aunque salgan poco y nadie nos explique porqué unos han de morir en la guerra mientras los que mandan siguen en orgías vergonzantes exprimiendo todo el jugo de la vida. Y pienso en Gaza, y en tantas otras guerras de las que ni oímos...

Y me doy cuenta de lo complejo que es todo, porque entre los Nadie también hay rangos, unos Nadie lo son más que otros...  Y así es. Y así vamos pasando por el tiempo y los relojes no paran, aunque a muchos les corten la vida de cuajo
.

Y vuelvo a preguntarme si sirve para algo todo lo que hago. Y vuelvo a responderme que sí, porque si no, qué sentido tiene vivir? qué nos diferenciaría de esa especie de nearthentales que ejercen el poder, sin entrañas?

"Un 9% de joves adolescents no té ganes de viure", deia un titular fa uns dies.

 Darrerament he escoltat sovint, a les notícies, que un 9% de joves adolescents s'autolesionen i/o tenen idees suicides perquè no senten il.lusió ni ganes de viure. "Què estem fent malament?" llegia en una columna fa uns dies. Jo crec que ho sabem prou bé el què fem malament com a societat. Vivim ràpid, sense temps per les coses importants. No en tenim d'estones per dedicar a la familia ni a les persones amigues. Quedem per dinar. Ràpid. No tenim temps per a trobar-nos en setmanes o mesos amb aquelles que ens importen. Vivim en petites illes de "seguretat" que es transformen en presons de soledat no desitjada massa vegades. Afegim-hi la incertesa d'un futur que es preveu força caòtic donades les informacions que tenim sobre el canvi climàtic i les múltiples precarietats laborals disfressades d'oportunitats d'inserció en el món laboral. I de resultes de la por, després de mesos de pandèmia i haver de tancar-nos,  l'estrès, les taquicàrdies i la consciència de la pròpia vulnerabilitat. 

 Vivim dins de ciutats cimentades on la natura ens queda massa lluny. Hi ha poca terra que trepitjar, pocs arbres que ens acaronin, massa carreteres que ens permeten seguir corrents i que se'ns engulen amb la promesa d'un cap de setmana de desconnexió...

Vivim en una societat malalta, que no ensenya a fer espai a la incertesa, al dolor, a la soledat, ni entrena per al pensament crític ni les fòrmules col.lectives. Això sí, torpedeja amb missatges curts, directes o subliminals, a velocitat de vertígen, creant la idea que una vida de luxe és a tocar, això sí si hom s'esforça i vol. No se'ns explica com la distribució de la riquesa de forma tan desigual crea tantes mancances en tantes persones mentre unes poques poden desplaçar-se a kilòmetres en avions privats per anar una estona de compres. Fomentem la individualitat i la banalitat.

I així ens trobem portant-nos les mans al cap en veure com van les estadístiques i lo volats que estem. Amb el problema d'estigmatització que cau en la persona que es declara en situació de patiment o ja amb una malaltia mental, un gran número de persones calla i viu en silenci el seu dolor que resulta doblement feixuc perquè se l'ha d'empassat amb patates. A qui li expliques tu que no et sents bé, ni amb forces, ni amb il.lusió? Quanta gent, encara que t'apreciï està en disposició d'acompanyar-te? Tothom còrre amunt i avall. Estàs sol o sola...

Necessitem urgentment recuperar la filosofia(2), l'ètica, l'educació per a la ciutadania, les hores de música. Més hores i a totes les edats. Les matèries per a nodrir l'esperit i donar eines per enfrontar les grans preguntes que la humanitat s'ha fet al llarg de la història. Segurament no tindrem mai respostes úniques, però cal urgentment tenir els espais pel debat, pel dubte, per la posada en comú, per la creació de coneixement col.lectiu. En canvi, què ens trobem? En les programacions curriculars, les matèries per a l'ànima no compten pels experts inexperts que manen. Creuen que només són importants les matemàtiques, la llengua, la química i la física. Història, també poqueta i retocada, no fós cas. Sense treure importància a la ciència i al llenguatge, imprescindibles, hem d'entendre que la nostra naturalesa demana calma, un tempo humà, dedicació a l'estima, a compartir, a jugar, a perdre el temps, que és guanyar-lo. La il.lusió i l'alegria duradores i autèntiques venen d'estimar i sentir-nos estimades i això necessita temps i col.lectiu. Natura. Filosofia. Valors. Aprendre que Som i què som. Aprendre a respectar tothom. Aprendre a pensar. A dubtar. Aprendre a acompanyar. Equilibrar les coses de la ment i les coses del cos i l'esperit. Fusió amb l'aigua, el cel, la terra. Vivim en desconnexió de la natura i això passa factura.

Aquests dies han donat el premi Holberg a Joan Martínez Alier . El vaig tenir de professor a la UAB en una de les assignatures més interessants de la carrera i també una de les menys escollides per l'alumnat. Recordo com ja aleshores ens parlava de les persones que habitaven l'Amazonia i les problemàtiques que enfrontaven per sobreviure davant la invasió de les empreses extractivistes. Han passat uns trenta anys des d'aleshores i el capitalisme continua amb les seves urpes, desposseint, expulsant la gent de les seves terres, si cal, assessinant-les. (1) I sense anar tan lluny, el mateix sistema vertical i devorador, ens intenta domesticar en les nostres latituds i prou que ho aconsegueix, malgrat l'elevadíssim cost en forma de patiment personal i costos mediambientals, que les comptabilitats i els PIBs mai tenen en compte.

Salut i consiència!

(1) Mireu aquest documental: Las semillas de Berta Cáceres

(2) M'agraden molt les reflexions del filòsof Byung-Chul Han. Ell parla en termes de societat del cansament i el rendiment, una societat que genera bojos i criminals. 

UNA NOCHE SIN LUNA. LORCA-BOTTO

 

TEATRO CON MAYÚSCULAS: UNA NOCHE SIN LUNA

 Hoy ha sido una tarde de Teatro con mayúsculas. Juan Diego Botto ha recibido un merecido y larguísimo aplauso del público que ha llenado la sala del Principal de Terrassa. El arte, la sensibilidad y la inteligencia corren por las venas de este artista. Le sigo desde hace años. Ha trabajado en muy buenas películas entre las que destaco aquella lejana en el tiempo, Martín Hache, con mi querido también Federico Luppi. Ayer disfrutamos de un teatro con sentido, ingenioso, histórico, crítico, certero y muy necesario. 

Aparece en el escenario Lorca relatando detalles de su historia, de sus pasos, de su final terrible, en una noche sin luna, esa luna que tanto le acompañaba y que aparece a menudo en su obra. Un final en el que se salva a sí mismo dibujando una sonrisa enamorada que trasciende el momento y siente la dicha del encuentro de su primer amor. Una sonrisa que insulta a esos mediocres mandaos que no saben responder más que machacando, golpeando, asesinando al poeta por "maricón". ¡Qué sabrían ellos de amor y de justicia!

Botto ha emocionado al público con su genio en las tablas, en un escenario sobrio, que va transformando a medida que transcurre la obra, creando momentos de poesía visual, como el del barco de Teseo, que a pesar de los cambios sigue siendo el barco de Teseo. El barco como metáfora de la historia a recordar, porque lo que ha sucedido y la memoria conforman la identidad de un pueblo.

https://unanochesinluna.com/gira-2022/

He reído. He llorado. Yo creo que todo el teatro ha vivido eso.

He visto al personaje ese que sale de entre el público, con su perorata  casposa y retrógrada, que está regresando cada vez más envalentonado y que no  tiene  puñetera gracia, que se llena la boca con la palabra libertad, pero que solo entiende de su propia libertad, machacando con su prepotencia a todo lo que no le suene a orden y a familia tradicional, aquel que machaca a los que vienen de fuera, a las mujeres , a los débiles, ese que no entiende nada y cree entenderlo todo. 

Gracias Juan Diego Botto por dar voz a  Lorca y mostrar parte de la historia negra de este país con esa maestría que conmueve y remueve las conciencias, que explica las cosas como fueron, sin tapujos, mirando de frente la historia, reconociendo aquello que no debe volver a ocurrir. Y porque sí, si hay una superioridad moral en aquellas personas que quieren una vida digna y libre para todas, no solo para las oligarquías y los poderosos.

No os perdáis Una noche sin luna. Del 9 al 23 de Diciembre estará en el Teatre Nacional de Catalunya.

George Sand al Teatre Gaudí de Barcelona

   Fins al 4 de juliol teniu l'oportunitat de veure a una gran artista interpretant la George Sand.

A la sala petita del Teatre Gaudí, al carrer Sant Antoni Maria Claret, 129 de Barcelona. No us la perdeu!

L'Analia Puentes acompanyada al piano per la Elke Sanjosé ens transporten, en una estona,  a un lloc i un espai en que podem entendre qui va ser Sand, aquella dona , artista, escriptora que va nèixer al 1804 i es va atrevir a ser qui volia ser, una persona lliure que es va dedicar a allò pel que havia nascut. 

Des del moment que entres a la sala, t'atrapa una atmòsfera de literatura, música i art, gràcies a l'escenografia de Jessica Walker, que també dirigeix el muntatge.

Des d'un monòleg honest i profund, durant el qual es transforma de vegades en la mare, en l'àvia, ens fa viatjar al llarg de la seva història, en un relat en el que explica com el futur que s'esperava d'ella era el d'una dona que fés un bon casori, per mantenir la categoria social de la familia paterna.  Potser hagués estat diferent si el pare no hagués mort en un accident. Ell també va transgredir les normes casant-se amb una dona de familia modesta que mai va ser ben acollida pels avis de Sand. Per diferents circumstàcies, Sand, que en realitat es deia Amantine Aurore Lucile Dupin de Francueil es va quedar a càrreg de la seva àvia aristòcrata i això va marcar un camí.

Quantes vegades hauria de sentir "¡Y ni una palabra más!" ella precisament que el que volia era omplir de paraules els fulls i explicar tot el que vivia i veia al seu voltant. Es va casar jove, seguint  el guió establert. En casar-se afegiria al seu llarg nom De Dudevant. Va tenir dos fills però el matrimoni va durar uns 9 anys. Aquella no era la vida que volia. Els homes no entenien la sexualitat de les dones i ella no volia ser un recipient, ni tenir un comportament submís i femení a l' ús.

Va escollir un pseudònim Georges Sand per a ser més lliure i poder mantenir l'anonimat i escriure tot allò que li venia de gust.

"Mi vida es la vuestra" diu la protagonista, en un intent exitós de mostrar-nos com era ella, i com en el fons som totes les persones en allò que és essencial. Expressa perquè volia viure sense estar encaixonada en la moda que oprimia les dones, poder vestir pantalons, anar còmode i no haver de comportar-se sota la rigidesa de l'època i ser independent.  I allí, escoltant-la , envoltada de fulls plens de lletres, em va fer pensar com seguim de presoneres, quan encara ens sometem als impossibles talons en la creença que estem estupendes. I em va fer reflexionar de quina manera les modes ens atrapen. Ara tenim la del culte al cos, disfressada de les bondats d'allò que en diuen estar saludable i ja ens veus a totes fent el dejú intermitent, matxacant-nos al gimnàs i gastant en mil potingues per estar a l'alçada del que l'imaginari col.lectiu accepta com el correcte. No hem canviat gaire. No qüestionem les "veritats" acceptades per l'imaginari imperant.

Atrevir-se a ser lliure de veritat és tot un repte, tant en l`època de Sand com en els nostres dies.  I em pregunto, podem ser lliures? Què és ser lliure? Qui es pot permetre ser-ho? Té a veure amb si tens les necessitats bàsiques cobertes? Té a veure amb la capacitat d'adonar-te de la presó en que ens movem i mirar d'alliberar-te ni que sigui una mica?. 

Sigui com sigui, acosteu-vos al teatre i gaudiu! Anar al teatre, un gest de suport a la llibertat, com fer-te subscriptora del Malarrassa, el diari de la gent de Terrassa! Gràcies per convidar-me al teatre!

 

La participació ciudadana en la gestió dels bens essencials com a Deure en una Democràcia avançada

 "L'aigua de l'aixeta serà més bona el 2023" resa el titular, en primera plana, del segon dia en la nova etapa del Diari de Terrassa. Quina bona i desitjada notícia! Un gran vas de vidre ple d'aigua cristalina acompanya el missatge, una imatge plena d'esperança. A mi em va venir al cap, al marge de la necessitat bàsica que és l'aigua per a la vida, la idea de transparència. Em vaig traslladar al món de la participació. Miro d'explicar-me.

Aquest titular ha arribat just ara, no abans i feia molt temps que era necessari un plantejament per a millorar el sabor de l'aigua a la nostra ciutat. Alguna cosa té a veure que ara la gestió és pública i que l'objectiu principal ja no és la maximització de beneficis a repartir entre els diferents accionistes. Ara, a més de donar un bon servei, es vol millorar l'estat de les infraestructures i es treballa per a millorar un dels factors importants de la qualitat, que és el sabor, més enllà de la potabilitat. L'important és que ara es vol i s'hi posa fil a l'agulla.

El tema de la millora del gust és importantíssim per tal de que com a ciutat es deixi de comprar aigua embotellada en plàstic d'un sol ús. Ja no és tan sols el que una familia gasta de mitjana en aigua "plastificada", i que ha de carregar des del supermercat fins a les cases, sino l'estalvi en termes de contaminació del medi natural. 

Estem en procés d'arribar a l'excel.lència en la gestió. Hem de felicitar-nos com a ciutat. Crec que l'equip de l'empresa TAIGUA està fent grans esforços per aconseguir-ho i hem de reconèixer que no és una tasca senzilla i menys venint d'on venim. I a mi m'agradaria afegir aquí que no estan sols en aquest repte que és la Gestió Pública de l'Aigua. Estem fent camí des de fa més de set anys ja, construint i innovant en el què ha de ser una autèntica Democràcia on les paraules participació i transparència estiguin plenes de contingut i es facin reals. Hem de ser capaces d'entendre que juntes, l'empresa Taigua, l'administració en la figura de l'Ajuntament de Terrassa i la ciutadania, a través de l' OAT (Observatori de l'Aigua de Terrassa) amb els seus grups de treball i investigació, som més fortes davant el poder dels grups de pressió, que voldrien que rés de tot això funcionés.

No entraré ara a explicar que Agbar, que pertany a la gegantina Suez, és una empresa que ha estat sentenciada en ferm en diversos llocs de l'Estat Espanyol per pràctiques il.licites i mafioses, en comprar voluntats i fer-se amb la concessió de la gestió en infinitat de llocs. Tampoc explicaré les pràctiques vergonyants i mancades d'ètica que fan servir a altres països com hem vist a documentals com Àigua Tèrbola, recentment visionat al Cinema Catalunya, amb motiu del Dia Internacional de l'Aigua, el passat mes de març. Tampoc cal que afegeixi que la "nostra" Mina, que no era pública, tot i que el nom ho posava, en els darrers anys va tenir Agbar com a accionista majoritari. Ni em posaré ara a recordar la de pals a les rodes que Mina ha posat i segueix posant en tot aquest camí cap a la Sobirania en temes d'aigua a la nostra ciutat.

Més que centrar-me en el que tenim en contra, voldria enfasitzar el que tenim a favor, ara que l'Ajuntament disposa d' una empresa pública per a gestionar aquest servei públic, després de que s'aprovés per majoria en aquell Ple històric de Juliol de 2017. Amb una empresa pública les directrius polítiques són directes i es pot aconseguir un alt nivell de transparència. Em vé al cap el vas ple d'aigua de la portada del Diari i el que simbolitza veure-hi al través. Una bella imatge que hem de trascendir i fer-ho possible amb la força d'una ciutadania conscient i que hi treballa. Hem de ser capaces d'assumir com a poble, que la gestió pública per se és condició necessària però no suficient. I és en aquest punt que vull entrar a explicar breument la figura de l'OAT i la importància de que com a ciutadanes entenem què tenim el Deure de participar per tal que la gestió dels Comuns sigui eficaç, eficient i justa. Tot això té molt contingut i té a veure amb satisfer les necessitats humanes tenint en compte diversos factors i l'estat del Medi Natural. Ja en parlaré potser en un altre article d'opinió.

L'OAT neix amb la voluntat de construir sinergies per caminar cap a una gestió òptima, assentada sobre tres pilars en permanent col.laboració. Aquest organisme neix amb idea d'aglutinar diferents grups i persones de la societat, per a treballar en temes d'aigua, per generar coneixement, amb el qual estar en disposició de poder aportar i contribuir a fer el millor camí per gestionar l'aigua que entenem com a Bé Comú. Es tracta de constuir coneixement des del debat, la formació, la col.laboració amb el mon universitari i educatiu i construir canals de col.laboració i comunicació entre gestors , administració i la societat civil. La idea és que a nivell polític i a nivell estratègic totes hem de poder prendre partit i veure cap a on hem de caminar i com volem dur a terme el que té a veure amb el Cicle Integral de l'Aigua, que és més que portar l'aigua en bones condicions a l'aixeta de casa. És també decidir com tractem les aigües residuals, és tenir en compte els problemes de Conca que superen l'àmbit municipal...

Sense extendre'm gaire més dir que estem en una etapa emocionant, en que la ciutadania compromesa tenim molt a dir. Des de l'OAT la voluntat és aprofitar les sinergies que ofereix la col.laboració entre Taigua, Ajuntament i la Ciutadania. Tenim diferents grups treballant pel Dret Humà a l'Aigua, per la Qualitat de l'aigua, en temes de Subvencions i Fons europeus, en temes educatius, de difusió de la NCA -Nova Cultura de l'Aigua-i un grup tutoritzant treballs de recerca. 

En el Primer Parlament Ciutadà de Terrassa es van aprobar els 13 Principis que volíem fossin directors de la Nova Gestió. Per això us convido a que us acosteu a l'OAT a aprendre amb nosaltres, a col.laborar, a difondre els valors de la NCA, per aconseguir una millor Democràcia i una manera més justa i humana de gestionar el que és de totes, sense afany de lucre, pel plaer i el Deure de fer bé les coses juntes.

 Que això surti bé també és cosa teva!  T'hi animes a construir i aprendre amb nosaltres? L'aigua de totes i hi tenim la responsabilitat.

Construint relat sobre ecofeminisme

 

Escriure. Posar-te davant d’un full en blanc i permetre que les lletres vagin construint les paraules que puguin reflectir allò que vols expressar. I dient això, em ve al cap el silenci com una forma també d’expressar. A vegades, no cal dir rés. A vegades, callant pots dir molt.  Paradoxes en un món complex, ple d’interessos i de manca d’una ètica corrent de l’amor, d’una ètica del respecte per les altres vides i per la vida de “la planeta”, que és qui ens suporta, de moment. M’agrada dir la planeta, com si parlés la llengua francesa. La planeta, la Terra que ens ha parit, que ens dóna les eines per tal que poguem desenvolupar-nos. I ens miro, a nosaltres, les criatures humanes, que creixem i ens nodrim dels seus recursos amb tanta irreverència, amb tanta irresponsabilitat , egoïsme i ignorància.

A voltes crec que tenim una esperança. Quan escolto l’Arcadi Oliveres (just ens ha deixat el dia 6 d’abril). O veig una entrevista de la Gemma Nierga. O miro les companyes d’activisme. Moltes vegades hi veig què significa ser una bona persona. I avui , per a mi , la bondat és la més gran de les virtuts. Fins fa poc ho era la intel·ligència. Serà que m’estic fent gran.

Estic començant a entendre el significat de la paraula ecofeminisme que conecta amb la idea d’una nova mirada envers a la manera com ens orgnanitzem. Miro i veig com l’economia és al centre de la vida, la maneja . Els negocis ho mouen tot. L’afany de lucre no té límits i significa la mort literal de moltes. L’ecofeminisme vol donar-li la volta a això i posar la vida al centre de l’economia. Però , què vol dir això? Què vol dir posar la vida al centre?

En altres latituds, com Centre Amèrica, o al Sud global, en economies agràries i de subsistència, a on les dones lideren moviments de reivindicació dels seus drets lligats a la terra i als recursos naturals front a empreses multinacionals extractivistes, que impossibiliten el seu dia a dia, és més fàcil entendre el concepte d’ecofeminisme, del qual ja parlava la Vandana Shiva a la Índia.

En el nord global, els moviments ecofeministes es poden entendre des d’una mirada transformadora del sistema econòmic de manera que es comprengui la interdependència de la vida amb la protecció del medi natural.  Així , incideix en posar en valor i al centre les tasques que permeten la reproducció de la vida i del sistema, entenent que el sistema productiu no pot ser depredador i ha de tenir una escala de valors on la vida digna sigui  el més important i l’economia giri al voltant d’aquesta idea.

És necessari un canvi de model productiu i energètic.  Li donem les voltes que li donem, “la planeta” té els recursos i l’espai que té, no més. La qualitat de l’aire, els aqüífers i la terra són vitals. A més, parem atenció en com d’interdependents som, entre nosaltres i del medi natural. Les persones , totes, en molts moments de les nostres vides  ens necessitem.  Qui ha de donar aquest servei de cures? Entenem les cures com un bé? Cal regular aquest tema? Cal deixar-lo en mans del mercat, qui pugui que pagui i qui no...?

La conceptualització de l’economia neoliberal no vol pensar en tot això. No accepta la vulnerabilitat , si més no no s’ha de mostrar gaire. No accepta la imminència del canvi climàtic. No mira la pobresa a la cara i en tot cas, si la veu, no vol saber de les causes que la provoquen. Encara defensa la mà miraculosa que tot ho endreça, la “mà invisible” de la que Adam Smith parlava al 1776, quan va escriure “La riquesa de les nacions”, en un context força diferent de l’actual, però que ja apuntava maneres (l’explotació, l’extractivisme, les diferències abismals entre classes socials i la injustícia ja hi existien aleshores). Però és que dia a dia tenim més mostres de que aquesta teoria no és certa. On és la “mà invisible” quan els agricultors no recullen la fruita perquè el mercat els la paga per sota preu de cost. El mercat té massa imperfeccions. El sistema capitalista deriva en l’acumulació de riquesa en poques mans i expulsa moltes persones que literalment li sobren.

Aquesta economia global, mal anomenada, de lliure mercat, expulsa a moltes persones i les obliga a viure en la misèria; externalitza molts costos que es tradueixen en atacs continus al medi ambient, a persones i animals. Aquesta economia, que no entén d’empatia, solidaritat, respecte per la vida, té com a conseqüència la contaminació, la despossessió, el sofriment evitable de moltes.

Òbviament, les persones volem llibertat de moviment. I hem de trobar una fórmula per a permetre la llibertat d’acció dins d’un marc normatiu que permeti la nostra creativitat com a éssers i la dignitat de vida per a tothom. D’alguna manera hem de decidir en nous processos constituents quin model d’estat volem, quin pes ha de tenir, quines lleis fem per a una convivència que faci la vida digna de totes una realitat.

Parlem de feminisme quan es reivindica el valor imprescindible de les cures, un treball que l’economia capitalista ha invisibilitzat, aprofitant el marc del patriarcat. Una economia que ha estat possible pel treball gratuït que s’ha assignat a les dones i sense el qual la societat no pot sostenir-se. I parlem d’ecofeminisme quan volem revertir aquest model per a construir-ne un que valora les tasques de cura i possibilita deslligar-ho del gènere i entén que les cures van més enllà de la reproducció de la societat humana.

El dia 16 de març Dones d’Aigua , que treballa per aquesta transformació , va organitzar un passi del documental Àigua Tèrbola, clausurant les II Jornades d’economia feminista de Terrassa, aprofitant que el dia 8 va ser el Dia de la Dona i que el dia 22 serà el Dia Mundial de l’Aigua. Dones d’aigua , grup de dones que treballa per tal que les polítiques públiques tinguin perpectiva de gènere i s’enfoquin en els canvis necessaris per a un model més respectuós amb la vida. Dones d’aigua col.labora en la difusió de la Nova Cultura de l’Aigua i porta l’ecofeminisme al concret de Terrassa en el treball de construcció d’unes polítiques públiques de l’aigua en les que la ciutadania participi cocreant i cotreballant amb l’Administració i la Gestora, construint una Democràcia més autèntica i participativa.

 

Aute

Día 4 de Abril de 2020, en medio de un encierro entre obligado y autoimpuesto por responsabilidad, ante el desconocimiento de lo que está pasando en realidad, y el alcance que está teniendo todo esto e imaginando las distintas derivas a que todo esto puede llevar.

El cuarto mediodía de este mes primaveral me golpea con la noticia de tu muerte. Siento una tristeza muy honda. Hoy ya no verás este mismo azul del cielo que vemos todos los que hemos tenido tu música como una parte importante de nuestra banda sonora. Y me duele. Ahora estarás en la cara oculta de la luna y te recordaremos escuchando tus mil y un poemas y eso sea tal vez un poco de consuelo.

Quién cantará ahora los desmanes de esta humanidad que no encuentra un norte, que sigue caótica en una deriva que se hunde sin que seamos capaces de parar si no es porque estamos cagados de miedo?

Pienso en tantas de tus canciones que arrojaban una visión tan certera acerca de esta locura colectiva que somos. Recuerdo tantos momentos imborrables al son de tu música... 

Un día, en marzo de 2004,  a través de un intermediario, después de un concierto en Barcelona, te mandé un pequeño librito, Horas extras, de mi también querido Bernardo Atxaga, un artista de las palabras. Aún guardo la dedicatoria que escribí:  "La música es un milagro maravilloso que hemos de agradecer a quienes, como tu, la hacen posible. Contigo, con tus notas y tu voz, he llorado, he recordado, he soñado, he amado, he deseado...Son ya muchos años y sigues emocionándome hasta lo más profundo. Por eso quiero darte las gracias, por tan buenos momentos...por la poesía, por la lucidez...Muchos Besos."

Otro día, años después, tuve el lujo de poderte dar un abrazo, gracias a mi hija que casi me obligó a esperar después de un concierto en Figueres, entre un montón de otras personas que te apreciaban tanto como yo. Estaba tan emocionada que casi no supe qué decirte, imaginando que adivinarías, con tu alma de poeta, todo eso que yo sentía. ¡Ay! Esa noche comenzábamos nuestras vacaciones de verano y fueron un bonito comienzo.

Añado abajo un enlace a una entrevista que permite tenerle un ratito entre nosotras.  Grande persona, a la que no se le subió la tontería aún cuando ha movilizado y cautivado a miles de personas, entre las que me encuentro. Triste de que ya no esté aquí. Ser humilde y valioso. Escéptico se dice a sí mismo. Me encantará toda mi vida..

Y bueno, ahora nos quedan tus canciones y esas letras que seguirán haciéndome llorar unas veces y reir otras. Hasta siempre mi querido Aute.

Entrevista en la Fundación Juan March con Antonio San José.

Quien no tenga 

sueños

que se disponga 

a tener

dueños.

                                     Luis Eduardo Aute

Sobre la Renda bàsica universal

Este confinamiento, entre forzoso y autoresponsable, está haciendo que surjan otros modos de trabajar-teletrabajo-, de participar de actos culturales, de hacer quedadas virtuales con las amistades...

He de reconocer que al principio agradecí poder parar. Mi cuerpo y mi mente necesitaban entrar en un tiempo en casa. No imaginaba cuántas personas iban a padecer por un virus esa sensación bestia que es no poder respirar, que te falte el aire, y que un porcentaje de ellas no supere semejante situación. No voy a entrar ahora en que los recortes llevados a cabo por políticas neoliberales han traído las dificultades añadidas de la falta de medios en la Sanidad porque es un tema que merece una entrada para ese tema exclusivamente. Tampoco imaginaba quán complejo puede ser tener la mente y el cuerpo en equilibrio, en pisos de ciudad, donde no todos tienen la suerte de disfrutar de un cálido rayo de sol. Ahora, en medio de esta experiencia me planteo muchas cosas en relación a los confinamientos...pero esta entrada va del tema de la Renta Básica , del cual he aprendido mucho gracias al visionado colectivo de "Estamos en el mismo barco" de Rudi Gnutti, a través de un streaming en facebook orgnanizado por Revo Prosperitat Sostenible. En el debate han participado el director , Yayo Herrero y Daniel Raventós. Más abajo está el link para que podáis verlo al completo. Vale la pena dedicarle un rato porque lo explican muy bien.

De forma muy resumida y simplificada la cosa va de tener en cuenta lo siguiente: Avance tecnológico-globalización-recursos limitados en un planeta finito-redistribución de la riqueza-redistribución de los tiempos necesarios para el cuidado de la vida.

El avance tecnológico ha supuesto un gran aumento de la productividad. Tenemos más con menos esfuerzo. Eso hace que haya exceso de mano de obra. 

El modelo productivo conlleva una acumulación de la riqueza cada vez en un menor número de manos, que acumulan cada vez más poder de decisión, agrandando las desigualdades y expulsando a los bordes del sistema a millones de personas que no tienen nada.

El modelo productivo está basado en el crecimiento y colapsa cuando no crece. En un mundo limitado es imposible crecer hasta el infinito.

Para sostener la vida necesitamos unos cuidados, sin los cuales la vida es imposible, y la economía ha de poner el sostén de la vida en el centro. 

La globalización nos ha conducido entre algunas cosas buenas, a un modelo en que el sur provee al norte de recursos y el norte ensucia el sur con sus deshechos. También conlleva que el capital se mueva libremente y las personas no puedan hacerlo con la misma libertad. Todo ello en base a unas relaciones de poder en que la vida buena es solo para unas pocas a costa del sufrimiento de muchas.

En este contexto es imperativo ponernos de acuerdo en un modelo mejorado, un modelo que tenga por objetivo una vida buena y digna para los seres humanos y otros seres vivos que comparten planeta con nosotras, las personas. Ese modelo pasa por poner conciencia y actuar en todos los aspectos de nuestra existencia con una ética del "no todo vale". Sabemos cuándo actuamos haciendo daño a otros, cuándo actuamos abusando de las relaciones de poder y sabemos las consecuencias que eso tiene. Podemos escudarnos en mil excusas. Podemos no mirar. Pero el sufrimiento está ahí y el límite del planeta está ahí.

Necesitamos un camino donde quepan las iniciativas propias y también trabajar de forma que las necesidades básicas-vivienda, suministros, sanidad, educación- estén cubiertas y a partir de ahí cada cual pueda crear a partir de sus dones para mejorar esto que tenemos.

Esto necesita de un Estado o Común que se nutra con políticas fiscales progresivas y que esté gestionado desde personas electas y el resto de personas que participen para un buen funcionamiento de lo que es común.

Se hace necesario un reparto de horas de trabajo mínimo -ya trabajan los robots por nosotras- y el resto del tiempo, se puede dedicar a las artes, la cultura, la participación para que las cosas comunes funcionen.

Se hace necesario bajar el ritmo y el consumo de cosas inútiles que no dan la felicidad, que está en otro lugar y en otros tempos.

Me parece una idea genial una renta básica, posible si sabemos redistribuir el fruto de los avances, que hemos conseguido entre todas. Esa renta básica ha de salir de una política fiscal capaz de redistribuir la riqueza de modo que todas podamos tener una vida digna. Para nada se trata de emitir moneda, ya que poner más billetes lo único que genera es inflación y enseguida se vuelve a la situación de desigualdad inicial.

Sabremos organizar mejor este CAOS en que nos movemos?

Enlace al documental y debate "Estamos en el mismo barco"

Imagen de https://www.filmaffinity.com/es/film251461.html

Dos imprescindibles de La noche temática de La 2 de TVE

Porto uns dies, com la majoria dels que llegireu això, tancada a casa, a causa d'un microorganisme que porta de cap i de cul a la humanitat. S'han aturat totes les activitats que no siguin essencials en el sentit més biològic i bàsic del terme. Vam anular els actes previstos la setmana del Medi Ambient, que incloïa el dia mundial de l'Aigua . Tot ha quedat posposat sine die. Ens quedem a casa, per evitar que els contagis siguin més ràpids i més nombrosos, per tal d'evitar el colapse d'un sistema sanitari que ens han deixat despullat tota una colla de polítics neoliberals que són titelles dels amos del món. 

Hi ha moltes coses a dir i moltes coses de les que parlar, a nivell geoestratègic i a nivell personal. De límits del sistema i de la capacitat del món, de les agressions que la nostra espècie depredadora exerceix, de les pors que tenim com humanes, de la vulnerabilitat, personal i col.lectiva...Podria dir moltes coses i no les diré ara perquè la meva idea era posar-vos uns enllaços a un parell de documentals sobre aigua i sobre la nostra actuació, com a espècie.

Aquest aturador, que ha vingut en forma de virus, ens porta molt dolor i moltes pèrdues de persones que ens estimem. Desitjo que siguem capaces de qüestionar el model impossible de creixement del que hem de baixar-nos, i acordem un model ecosostenible i socialment més just. I això passa per posar al centre de l'economia la "vida bona" i  que les cures formin part del PIB i no estiguin lligades a rols de gènere. I passa també per una economia on totes paguem impostos directes, en funció dels ingressos que tinguem, per sostenir uns serveis bàsics públics de qualitat i on d'una vegada per totes els beneficis empresarials tinguin en compte les externalitats que malbaraten el mediambient i l'abús sobre les persones .


Os dejo el enlace a dos documentales de la noche temática porque es imprescindible pensar sobre ellos y cómo nos atañe y qué podemos hacer:

Los señores del agua

El río más contaminado del mundo

Podéis dejar vuestra opinión más abajo.

Reflexions per un divendres de Tot Sants o Per un "puto referèndum dels collons, ja"!

Avui és festa, és un dia per recordar els morts, els avantpassats, potser per agraïr-los que és pel seu pas per aquí que hi som ara nosaltres. "Somos eslabones del tiempo", "som esglaons del temps", deia el meu pare. I així és. Som finits en la nostra condició d'éssers. Del què passa abans de nèixer no tenim ni fava. I del que vé després de morir tampoc. Podem fer càbales i tenir fe, però del cert no en sabem rés. I en aquest impàs que és la vida fem com podem, en funció de l'entorn que ens toca, amb un cert grau de mobilitat petit i en lluita per un tros del pastís finit que ens permet obtenir el planeta. Hem devingut un lloc globalitzat, lluny del paradís que relaten els catòlics en la seva novel.la. Curiosa manera d'organitzar-nos, la nostra!. Realment fem un intent, el resultat del qual és força patètic. Només cal mirar les desigualtats flagrants. Uns es moren de gana mentre uns altres poden tenir avions privats. I no dic que tots haguem de ser iguals, perquè no ho som, però entre poc i massa. Hem conegut grosso modo dos models econòmics, dos intents per tirar endavant la societat. Dos intents errats i que no han aconseguit l'èxit, en el sentit de permetre viure la gent amb dignitat sense malmetre la terra, l'aire, l'aigua...I és que som uns animalets molt poc evolucionats. Encara ara ens hem d'estomacar i ser els més forts físicament per imposar la nostra voluntat. 

Els neoliberals volen un món on cadascú s'espabili. Els comunistes volen un Estat intervencionista amb unes institucions que controlin i planifiquin la vida. Ei! que això és una simplificació superbèstia. En essència les dues fòrmules tenen la seva gràcia teòrica. Al món real , el problema som nosaltres i la nostra manca d'empatia, sentit comú i egoïsme. Els que volen un món on la llibertat individual no quedi tocada per ningú, defenestren l'intervencionisme, i els que volen unes societats on tothom hi càpiga defenestren la llei de la selva en que impera la llei del més fort. I la realitat és que el camí que semblava intermig , les socialdemocràcies, també s'està demostrant fallit. Jo sé que simplifico moltíssim però el que veig ara a gran part del món és un model capitalista, que en el seu procés està devenint cada cop de competència més imperfecta, en el que dominen el món les grans fortunes. És el que té el procés capitalista, amb allò de l'acumulació del capital...les forces són cada cop més desiguals degut a la concentració en poques mans,bla,bla,bla...

I m'espanta molt el retorn del feixisme, del qual se'n valen els grans capitalistes, per posar la gent en cintura. Ens acostem molt a l'altra part del món, no tan gran, però molt potent, en que l'Estat domina i controla tot, com ocòrre a la Xina. Em pregunto si hi ha gaire diferència entre un model i l'altra, tret de la forma d'entendre la propietat de les coses. Les persones com tu i com jo estem cada cop amb menys marge de maniobra i sense poder-nos baixar de l'autobús en que habitem.

No tinc una sol.lució a la butxaca. Som moltes i totes volem viure i cadascuna té les seves idees al cap. Però hi penso en tot això i veig, que vivint en una Terra finita, amb uns recursos limitats, el canvi climàtic que ja és aquí, i estic convençuda que la supervivència vindrà de la mà d'un model on repartim millor, produïm menys i de manera menys agressiva i depredadora. El futur serà col.laboratiu i amb una economia centrada en les cures i els serveis, amb una reducció dràstica de la producció material, o no serà. Per això quan encara llegeixo als mitjans les paraules dels grans gurús de l'economia, sempre amb la paraula "creixement" a la boca, penso en la manca de creativitat i innovació, el la intel.ligència atrofiada en la que ens movem. Comencem a tenir en compte les tesi de l'economia feminista i mirem de desenvolupar-les, fixem-nos en la saviesa innata i experiencial dels moviments de dones arreu del món en les seves lluites per la conservació del territori i posem en el nostre imaginari la paraula "ecofeminisme". Per aquí postser podem caminar. 

Aquesta setmana m'he comprat dos petits llibrets (1) que parlen del feixisme, perquè crec que estem en un moment molt "xungo" en que pot tornar a governar el feixisme. de fet ja el govern espanyol pinta maneres. Potser no ha marxat mai. A Espanya no es va fer un procés a la manera alemanya perquè aquí els feixistes van guanyar la guerra i aquest és un detall que marca la diferència. No vinguin amb cuentos. La Transició ens la van vendre com un procés exemplar i realment ningú va demanar perdó . Que potser va ser la sol.lució menys dolenta possible, quasi segur, i la mostra està en com ha despertat el monstre i les ganes que tenen de tornar a posar la gent sota les fletxes, creient-se els reietons del "cortijo". I parlen de llibertat. "What"? El seu ordre no és el meu i jo no el vull i no vull que em matin per pensar diferent.

I la cosa és que els poderosos econòmics, no els polítics-titelles sino els que els manen, s'han valgut  dels feixistes quan la cosa se'ls escapa de les mans. Sinó com expliquem que ara mateix es persegueixi als nostres joves i se'ls acusi dels pitjors crims mentre els atacs feixistes queden impunes. Com s'entén que la Policia Nacional aquests dies es faci fotos amb la bandera de l'"aguilucho", que és la bandera feixista, la que hi havia durant la dictadura espanyola, i no passi rés?. De veritat és que "flipo en colors". I podrem ser o no ser "indepes" però les lluites avui als carrers de Catalunya ja van més enllà de la potencial independència del país català. La lluita va de voler un país on poder fer un procés constituent i fer una nova constitució entre totes, a on el President no sigui un rei, que prové d'on prové, i a on les lleis les construïm entre totes. Fer un nou pacte social, unes regles de joc, on sigui possible un model econòmic diferent, que posi llum al camí. No serà fàcil. Molt poca gent està disposada a renunciar a rés. Potser ser un país més petit ens permeti intentar-ho. Potser també es podria dins d'una Espanya amb un govern que no estigués venut als poderosos... I sé que la dreta catalana ha estat en connivència amb los "madriles" durant 40 anys de pujolisme- la mateixa merda-i així ens va...però ara i aquí la gent ha sortit i surt als carrers i el jovent demana un altra model, i me la suen les banderes, però provem-ho! I la única forma per a que tothom pugui parlar, els que volen i els que no volen separar-se és un "puto referèndum dels collons, ja"!

1) Umberto Eco, Contra el Feixisme, Ara llibres, Barcelona,2019

    Clara Zetkin, Com combatre el feixisme i vèncer, Tigre de Paper, Manresa 2019

Sentència a la Democràcia

Avui el cel està gris, físicament i metafòrica. La cosa és que penso, com és habitual en mi, en la nostra espècie. Intento entendre’ns i em faig preguntes, i crec que com que no m’agraden les respostes, segueixo preguntant-me si serà possible el miracle que ens faci Sapiens d’una puta vegada. Quanta gent ha de morir, quantes guerres s’han de lliurar, quant de patiment? Perquè costa tant construir Democràcia?

Avui, davant les sentències, confesso que sento indignació i molta preocupació. Confesso també que en un raconet de la meva inconsciència guardava una espurna d’esperança. Em deia, no tindran la poca vergonya de posar sentències dures, després de dos anys de presó preventiva, ja els han fet pagar prou... Doncs no, no és que en tinguin poca, es que no en tenen. I escric amb una mica de por, perquè “primer van per les independentistes, després per les comunistes, desprès per les feministes, més tard per les atees, i després, quina merda, dieu-me , quina merda quedarà per a fer un món que valgui la pena? Sincerament, a mi les banderes no us dic el què m’han importat sempre perquè respecto a aquelles a les que sí importen els símbols. La cosa és que sí m’importa la llibertat, el lliure pensament, la democràcia, i veig que tot això perilla. Veig com avança el feixisme, com ho estem veient algunes, com la història es repeteix...

A l'Estat Espanyol el Dret d’autodeterminació , principi fonamental del Dret Internacional Públic no es respecta. Per tal d'evitar un potencial Sí, no pacten un referèndum legal. No deixen opció. Quan la desobediència civil el fa possible posant urnes contra tot pronòstic i contra tots els entrebancs, les forces de seguretat de l’Estat, carreguen contra la població pacífica. Quan els líders polítics indepes són jutjats, resulta que el Judici no acaba de ser tot el fiable que hauria de ser en un anomenat Estat de Dret- que no es poguessin veure els vidèos en present i públicament em va fer flipar i més...-.

I avui, em poso a la pell de tots ells i elles, i em dol. I penso que no hi ha Dret. Que l’Estado Español no ha volgut mai dialogar. Jo entenc que no tothom vol la independència i que totes les opinions són respectables. El que no és respectable és que defugin un referèndum acordat, que posposin un atutèntic diàleg, que es facin els longuis i que menteixin i menteixin tant, en nom de la sacrosanta unitat d'España. Qui no és demòcrata? Au va! Que parli la gent i que surti el que hagi de sortir! La resta són excuses de mal pagador.

Filla d’aragonès i andalusa, no nacionalista, per a mi l' 1 d’octubre va ser un “antes y un después”. Jo hi era. No va haver trampes. La gent volia parlar. I això és legítim. I la gent es va organitzar i va ser valenta.

En fi, la cosa és complexe. Me’n vaig als carrers a defensar la Democràcia, abans que no sigui massa tard i espero, des del cor, que no haguem de contar desgràcies.

La sentència de la vergonya.