De com arribar a Paris. ( Relat dedicat a en Sergi Pàmies, un mestre)

Cada dia, al llarg de disset anys m’he menjat una llimona. A dia d’avui puc afirmar que m’han acabat agradant i vull fer constar que me n’estava menjant una en aquesta fotografia on surto amb el Micky i la Minnie i el meu gran somriure de nen, tot i tenir vint-i quatre tacos.

A Paris fa fred i la major part dels dies plovisqueja i està ennuvolat. Aprofitant que per fi havia acomplert un dels meus somnis, i em quedaven uns dies lliures, em vaig acostar a l’inmens...



Palau del Louvre, on si més no, no em mullaria i podria mirar d’esbrinar cap a on mira la Monalisa, o veure com recollons es podria fer un implant per reconstruir a la pobre Venus del Milo.

En arribar a l’antic Egipte, vaig pensar que si Ramsés III aixequès el cap es trobaria com a casa. Allà reposen totes les mòmies de la Vall dels Reis i part de les rodalies. El primer pensament seria per meravellar-se dels avenços de la tècnica, i és que una pirámide de vidre, amb tot aquell potencial de llum natural, era quelcom que caldria explotar envers a la creació de jardins que t’acompanyessin en el més enllà. I com no aprofitar els avantatges de les escales mecàniques des de la porta d’entrada fins el racó més profund del complexe dinerari?. Aquella caixa registradora, pensaria, a la qual només fan que entrar-hi monedes, és un invent digne del més gran dels faraons. La idea de poder pujar amb facilitat li resultaria tan perfecte que no podria amagar un somriure de plaer, ja que fer cames  no havia estat la seva primera afició.

Després de tres hores entre obres d’art portades d’arreu del món,  i de païr totes les emocions del dia, havia sortit el sol i vaig poder constatar com les franceses caminen amb talons, gabardina, i el paraigües, obert o tancat, mantenint l’elegància, sense que se’ls mogui una pestanya, en un posat digne de molta pràctica. I és que segurament a l’escola ja els ensenyen el valor de la vitamina C i a menjar llimones amb el mateix rictus amb que es mengen una amanida de “ crudités”.

Ja a l’habitació de l’hotel, reventat de tot el dia, vaig decidir fullejar una revista de cuïna i economia que havia trobat a l’aeroport fins que Morfeo tingués la magnífica idea de cridar-me al seu costat, tot i que no estava disposat a donar-li massa temps.

“El preu de les llimones és un dels més estables del mercat” era el text que acompanyava una gràfica del tot reveladora. A excepció de dos anys, el 2002 y el 2005, de granitzada en el moment àlgid de floració, el valor de les accions de les empreses que trajinen amb aquesta fruita semblaven un encefalograma plà.

No és que a mi m’interessi especialment la Borsa, tot i així constato com la crisi del “totxo”, està fent disparar el preu de l’arròs i els llegums, béns de primera necessitat.  En canvi el de les llimones se’n salva de l’especulació sense escrúpols. Serà perquè caminar de forma elegant o anar a Eurodisney no entren en la categoría d’articles o costums de primera necessitat?.

No ho sé del cert, el cas és que als set anys, després de moltes súpliques la meva mare em va sentenciar: “ si menges una llimona sense fer ganyotes et porto a Eurodisney”.Va ser aleshores que va començar la meva relació amb els cítrics. Primer vaig començar per les taronges per allò d’anar acostumant el paladar, desprès van venir les aranges, que tenen el seu puntet dolçament amargant, com la tònica de l’anunci,  i vaig acabar en les llimones amb el domini que mostra la fotografía que tinc a les meves mans. I és que la mare sempre va ser molt elegant.