Més informació :
Si el taller s'hagués de suspendre per raons alienes a la nostra voluntat, us farem retorn dels diners via bizum al mateix telèfon.
En aquest blog trobaràs entrades sobre què és la rissoteràpia.
Un espacio para el debate, para la expresión, para la reflexión, para hacerse preguntas, para aprender y para enseñar, para ser, para compartir ...desde el amor por la vida. Gracias por estar ahí.
Si el taller s'hagués de suspendre per raons alienes a la nostra voluntat, us farem retorn dels diners via bizum al mateix telèfon.
En aquest blog trobaràs entrades sobre què és la rissoteràpia.
Hace tiempo que no entraba a escribir. Estoy entretenida ordenando mi "mochila", dando pasos en la buena dirección: cuidarme, respirar, agradecer, gozar. Para construir necesito ordenarme yo. Vivo en la cara privilegiada del mundo y tengo claro que muchos de estos privilegios que tengo no son lo habitual y entiendo cómo funcionan las relaciones de poder, que significan que el grande se come al chico. Nuestra especie aún no ha evolucionado lo suficiente para sostener la vida con dignidad. Todas las vidas. El sufrimiento es evitable. Es posible otro mundo?. Para ello es necesario utilizar inteligencia, tecnologia y amor, pensar más allá de uno mismo.
Cada cual tiene sus ideas de lo bueno, lo justo. Esto, junto al egoísmo, dificulta el entendimiento para organizarse. No tengo claro que seamos capaces de conseguir entendernos a la vista de lo que está ocurriendo. Hay varios conflictos horripilantes, Sudán, el Congo, y seguro que otros, de los que ni nos enteramos. Luego, los televisados e interesadamente manipulados, Ucrania y Palestina. Esa Palestina que nos está revolviendo los estómagos y la conciencia. Mientras nosotros disfrutamos ellos están siendo aniquilados con bombas y negándoles lo esencial, condenándoles a una muerte lenta por hambre y sed. No logro entender la maldad del ser humano, esa falta de empatía y esa forma de autojusticar lo injustificable. El horror.
Y entre tanto desastre, me pregunto qué estamos haciendo mal o dejando de hacer los movimientos libertarios, las izquierdas, las feministas para que los embustes de la extrema derecha estén embotando los cerebros de nuestros jóvenes. Quiero creer que cuentan con mucho dinero para comprar voceros. Utilizan mecanismos para convencer y movilizar la rabia existente en un mundo que no ofrece grandes oportunidades. Sueltan eslóganes con una verdad de algo que preocupa, para luego soltar datos y datos falseados. Organizan peleas y preparan estratégicamente follones donde los grupos a los que odian aparezcan como culpables y crean el caldo de cultivo para hacer aumentar la rabia. La extrema derecha funciona así. Y se les deja que vayan actuando porque a las élites les damos lo mismo los de abajo. Y llega un momento que toman el poder y quieren instalar su "orden" autoritario, retrógrado y ñoño, haciendo pasar por el aro a todo el mundo y yendo a eliminar a quienes no piensan como ellos. Recomiendo la película Noveccento. Es muy ilustrativa.
Estos jóvenes a los que convencen se creen que realmente van a acabar con la delincuencia que asocian a la inmigración? También se creen que con cuatro horas de formación se van a forrar invirtiendo en criptomonedas o vendiendo vaya usted a saber qué por internet? También puede que crean que invirtiendo en acciones de empresas esquilmadoras van a ganar dinero . Ni se plantean grandes principios, ni que hay detrás de muchas de esas empresas y el daño que hacen, robando literalmente tierras y materiales raros en otros lugares.
Si queremos un mundo digno para todas las personas hay que pensar más allá de una misma, y es necesaria la colaboración, las asociaciones, el respeto por la naturaleza, y señalar a esas grandes empresas multinacionales extractivas . Y estudiar, y leer.
Normalmente la ultraderecha se limita a la propia nación. Estos jóvenes que tanto orden quieren en sus propios países, debieran hacer análisis globales e ir a las causas de los problemas que ven cerca. No es suficiente ver y creerse las "verdades fáciles". Hay que ir a los libros de historia de autores fiables. Fontana escribió un "tochillo" que tal vez abriría la mente a más de uno y más de dos. Pero estos "crios" no tienen capacidad para ocupar tiempo en leer y entender. Eso cuesta esfuerzo. Es más fácil creerse los miles de videos y mensajes preparados para parecer independientes y verídicos. Y acusarnos a los demás de ciegos...¡ay!
No sé qué hacer. Me preocupa porque están ganando los malos.
Hace tiempo que no dedico algunos minutos a escribir aquí. Hace tiempo que ocupo las horas en temas del común, en temas de agua, en cómo hacemos para ser respetuosas con el medio y en caminar hacia esa anelada coproducción de política pública. Y cómo hacemos para sostener esto que empezamos hace tiempo, cuyo lema inspirador dice "Se escribe agua, se lee democracia". A veces, me pregunto si todo el esfuerzo merece la pena y acabo diciéndome que sí, aunque sé con bastante exactitud lo que va a acabar sucediendo. Y habrá valido la pena por esos pequeños pasos que están sirviendo ya para facilitarle la vida a unas cuantas personas, esas que son más vulnerables, en esta sociedad tan desigual. Y habrá valido la pena por todos los aprendizajes y por todas las bellas personas que se conocen en este mundo del activismo voluntario, personas a las que mueve un alto sentido de la justicia y de mejorar este mundo , aunque solo sea un poquito.
Y pienso y repienso. Me hago mayor, esta vida es finita y eso me entristece y lidiar con la conciendia de finitud es algo extraño. Ser o no ser. Y por otro lado sigo dándome cuenta de tanto privilegio en el que vivo y me digo que no tengo derecho a no agradecer, que no tengo derecho a sentarme y no hacer nada por cambiar eso que hace que tantas personas queden en los márgenes.
Este viernes pasado, otro 8 de marzo, volvimos a salir a las calles porque emerge una ola de retroceso y mucha gente joven se deja arrastrar por esos pensares neocon tan peligrosos para las libertades conseguidas con tanto empeño y sacrificio, Cuando no se conoce la historia se está condenado a repetirla. Y mucha gente joven se cree que la libertad ha estado ahí siempre. Y no. La libertad, aunque en estas latitudes es donde más libertades hemos conocido, nunca ha existido en su máxima exponencia.
¿Cómo se puede ser libre sin una economía que permita tener una vivienda y un trabajo pagado dignamente? ¿Cómo se puede ser libre si estamos encorsetados por las normas del Estado y por las reglas del mercado y de los amos del capital, que cada vez son menos y detentan más poder?
La libertad es una entelequia. Y sin embargo valoro esas parcelitas que hemos ido conquistando y que las y los privilegiados del munco podemos ir degustando. ¿Hasta cuándo?, me pregunto. Y entiendo esas crisis de ansiedad que acusan tantas personas cuando se es consciente de la propia vulnerabilidad frente a la enfermedad, la decrepitud, la crisis medioambiental, las incertidumbres...
Y me debato entre la alegría y la tristeza. Gozo el privilegio de un buen concierto de jazz, de una apetitosa comida con unas amistades estupendas, de la posibilidad de trabajar en grupo por crear algo hermoso. Y me entristezco y me doy cuenta de lo negro que lo tienen todas esas personas que han nacido en la cara mala, que decía la canción. Y me cabrea darme cuenta que la cara mala es porque alguien ha provocado que sea la cara mala, expoliándola para el goce de la cara buena. Y así todo. Y me doy cuenta que andamos en manos de unos cuantos psicópatas a los que todo les da lo mismo, que exprimen su posición de poder, sabiendo que también ellos son finitos y les importa una mierda el sufrimiento de los Nadie. Y ahí andan esos nadie poniéndome una bola en la garganta cada vez que veo el periódico o pongo la tele, aunque salgan poco y nadie nos explique porqué unos han de morir en la guerra mientras los que mandan siguen en orgías vergonzantes exprimiendo todo el jugo de la vida. Y pienso en Gaza, y en tantas otras guerras de las que ni oímos...
Y me doy cuenta de lo complejo que es todo, porque entre los Nadie también hay rangos, unos Nadie lo son más que otros... Y así es. Y así vamos pasando por el tiempo y los relojes no paran, aunque a muchos les corten la vida de cuajo
.
Y vuelvo a preguntarme si sirve para algo todo lo que hago. Y vuelvo a responderme que sí, porque si no, qué sentido tiene vivir? qué nos diferenciaría de esa especie de nearthentales que ejercen el poder, sin entrañas?
Darrerament he escoltat sovint, a les notícies, que un 9% de joves adolescents s'autolesionen i/o tenen idees suicides perquè no senten il.lusió ni ganes de viure. "Què estem fent malament?" llegia en una columna fa uns dies. Jo crec que ho sabem prou bé el què fem malament com a societat. Vivim ràpid, sense temps per les coses importants. No en tenim d'estones per dedicar a la familia ni a les persones amigues. Quedem per dinar. Ràpid. No tenim temps per a trobar-nos en setmanes o mesos amb aquelles que ens importen. Vivim en petites illes de "seguretat" que es transformen en presons de soledat no desitjada massa vegades. Afegim-hi la incertesa d'un futur que es preveu força caòtic donades les informacions que tenim sobre el canvi climàtic i les múltiples precarietats laborals disfressades d'oportunitats d'inserció en el món laboral. I de resultes de la por, després de mesos de pandèmia i haver de tancar-nos, l'estrès, les taquicàrdies i la consciència de la pròpia vulnerabilitat.
Vivim dins de ciutats cimentades on la natura ens queda massa lluny. Hi ha poca terra que trepitjar, pocs arbres que ens acaronin, massa carreteres que ens permeten seguir corrents i que se'ns engulen amb la promesa d'un cap de setmana de desconnexió...
Vivim en una societat malalta, que no ensenya a fer espai a la incertesa, al dolor, a la soledat, ni entrena per al pensament crític ni les fòrmules col.lectives. Això sí, torpedeja amb missatges curts, directes o subliminals, a velocitat de vertígen, creant la idea que una vida de luxe és a tocar, això sí si hom s'esforça i vol. No se'ns explica com la distribució de la riquesa de forma tan desigual crea tantes mancances en tantes persones mentre unes poques poden desplaçar-se a kilòmetres en avions privats per anar una estona de compres. Fomentem la individualitat i la banalitat.
I així ens trobem portant-nos les mans al cap en veure com van les estadístiques i lo volats que estem. Amb el problema d'estigmatització que cau en la persona que es declara en situació de patiment o ja amb una malaltia mental, un gran número de persones calla i viu en silenci el seu dolor que resulta doblement feixuc perquè se l'ha d'empassat amb patates. A qui li expliques tu que no et sents bé, ni amb forces, ni amb il.lusió? Quanta gent, encara que t'apreciï està en disposició d'acompanyar-te? Tothom còrre amunt i avall. Estàs sol o sola...
Necessitem urgentment recuperar la filosofia(2), l'ètica, l'educació per a la ciutadania, les hores de música. Més hores i a totes les edats. Les matèries per a nodrir l'esperit i donar eines per enfrontar les grans preguntes que la humanitat s'ha fet al llarg de la història. Segurament no tindrem mai respostes úniques, però cal urgentment tenir els espais pel debat, pel dubte, per la posada en comú, per la creació de coneixement col.lectiu. En canvi, què ens trobem? En les programacions curriculars, les matèries per a l'ànima no compten pels experts inexperts que manen. Creuen que només són importants les matemàtiques, la llengua, la química i la física. Història, també poqueta i retocada, no fós cas. Sense treure importància a la ciència i al llenguatge, imprescindibles, hem d'entendre que la nostra naturalesa demana calma, un tempo humà, dedicació a l'estima, a compartir, a jugar, a perdre el temps, que és guanyar-lo. La il.lusió i l'alegria duradores i autèntiques venen d'estimar i sentir-nos estimades i això necessita temps i col.lectiu. Natura. Filosofia. Valors. Aprendre que Som i què som. Aprendre a respectar tothom. Aprendre a pensar. A dubtar. Aprendre a acompanyar. Equilibrar les coses de la ment i les coses del cos i l'esperit. Fusió amb l'aigua, el cel, la terra. Vivim en desconnexió de la natura i això passa factura.
Aquests dies han donat el premi Holberg a Joan Martínez Alier . El vaig tenir de professor a la UAB en una de les assignatures més interessants de la carrera i també una de les menys escollides per l'alumnat. Recordo com ja aleshores ens parlava de les persones que habitaven l'Amazonia i les problemàtiques que enfrontaven per sobreviure davant la invasió de les empreses extractivistes. Han passat uns trenta anys des d'aleshores i el capitalisme continua amb les seves urpes, desposseint, expulsant la gent de les seves terres, si cal, assessinant-les. (1) I sense anar tan lluny, el mateix sistema vertical i devorador, ens intenta domesticar en les nostres latituds i prou que ho aconsegueix, malgrat l'elevadíssim cost en forma de patiment personal i costos mediambientals, que les comptabilitats i els PIBs mai tenen en compte.
Salut i consiència!
(1) Mireu aquest documental: Las semillas de Berta Cáceres
(2) M'agraden molt les reflexions del filòsof Byung-Chul Han. Ell parla en termes de societat del cansament i el rendiment, una societat que genera bojos i criminals.
Hoy ha sido una tarde de Teatro con mayúsculas. Juan Diego Botto ha recibido un merecido y larguísimo aplauso del público que ha llenado la sala del Principal de Terrassa. El arte, la sensibilidad y la inteligencia corren por las venas de este artista. Le sigo desde hace años. Ha trabajado en muy buenas películas entre las que destaco aquella lejana en el tiempo, Martín Hache, con mi querido también Federico Luppi. Ayer disfrutamos de un teatro con sentido, ingenioso, histórico, crítico, certero y muy necesario.
Aparece en el escenario Lorca relatando detalles de su historia, de sus pasos, de su final terrible, en una noche sin luna, esa luna que tanto le acompañaba y que aparece a menudo en su obra. Un final en el que se salva a sí mismo dibujando una sonrisa enamorada que trasciende el momento y siente la dicha del encuentro de su primer amor. Una sonrisa que insulta a esos mediocres mandaos que no saben responder más que machacando, golpeando, asesinando al poeta por "maricón". ¡Qué sabrían ellos de amor y de justicia!
Botto ha emocionado al público con su genio en las tablas, en un escenario sobrio, que va transformando a medida que transcurre la obra, creando momentos de poesía visual, como el del barco de Teseo, que a pesar de los cambios sigue siendo el barco de Teseo. El barco como metáfora de la historia a recordar, porque lo que ha sucedido y la memoria conforman la identidad de un pueblo.
https://unanochesinluna.com/gira-2022/
He reído. He llorado. Yo creo que todo el teatro ha vivido eso.
He visto al personaje ese que sale de entre el público, con su perorata casposa y retrógrada, que está regresando cada vez más envalentonado y que no tiene puñetera gracia, que se llena la boca con la palabra libertad, pero que solo entiende de su propia libertad, machacando con su prepotencia a todo lo que no le suene a orden y a familia tradicional, aquel que machaca a los que vienen de fuera, a las mujeres , a los débiles, ese que no entiende nada y cree entenderlo todo.
Gracias Juan Diego Botto por dar voz a Lorca y mostrar parte de la historia negra de este país con esa maestría que conmueve y remueve las conciencias, que explica las cosas como fueron, sin tapujos, mirando de frente la historia, reconociendo aquello que no debe volver a ocurrir. Y porque sí, si hay una superioridad moral en aquellas personas que quieren una vida digna y libre para todas, no solo para las oligarquías y los poderosos.
No os perdáis Una noche sin luna. Del 9 al 23 de Diciembre estará en el Teatre Nacional de Catalunya.
Fins al 4 de juliol teniu l'oportunitat de veure a una gran artista interpretant la George Sand.
A la sala petita del Teatre Gaudí, al carrer Sant Antoni Maria Claret, 129 de Barcelona. No us la perdeu!
L'Analia Puentes acompanyada al piano per la Elke Sanjosé ens transporten, en una estona, a un lloc i un espai en que podem entendre qui va ser Sand, aquella dona , artista, escriptora que va nèixer al 1804 i es va atrevir a ser qui volia ser, una persona lliure que es va dedicar a allò pel que havia nascut.
Des del moment que entres a la sala, t'atrapa una atmòsfera de literatura, música i art, gràcies a l'escenografia de Jessica Walker, que també dirigeix el muntatge.
Des d'un monòleg honest i profund, durant el qual es transforma de vegades en la mare, en l'àvia, ens fa viatjar al llarg de la seva història, en un relat en el que explica com el futur que s'esperava d'ella era el d'una dona que fés un bon casori, per mantenir la categoria social de la familia paterna. Potser hagués estat diferent si el pare no hagués mort en un accident. Ell també va transgredir les normes casant-se amb una dona de familia modesta que mai va ser ben acollida pels avis de Sand. Per diferents circumstàcies, Sand, que en realitat es deia Amantine Aurore Lucile Dupin de Francueil es va quedar a càrreg de la seva àvia aristòcrata i això va marcar un camí.
Quantes vegades hauria de sentir "¡Y ni una palabra más!" ella precisament que el que volia era omplir de paraules els fulls i explicar tot el que vivia i veia al seu voltant. Es va casar jove, seguint el guió establert. En casar-se afegiria al seu llarg nom De Dudevant. Va tenir dos fills però el matrimoni va durar uns 9 anys. Aquella no era la vida que volia. Els homes no entenien la sexualitat de les dones i ella no volia ser un recipient, ni tenir un comportament submís i femení a l' ús.
Va escollir un pseudònim Georges Sand per a ser més lliure i poder mantenir l'anonimat i escriure tot allò que li venia de gust.
"Mi vida es la vuestra" diu la protagonista, en un intent exitós de mostrar-nos com era ella, i com en el fons som totes les persones en allò que és essencial. Expressa perquè volia viure sense estar encaixonada en la moda que oprimia les dones, poder vestir pantalons, anar còmode i no haver de comportar-se sota la rigidesa de l'època i ser independent. I allí, escoltant-la , envoltada de fulls plens de lletres, em va fer pensar com seguim de presoneres, quan encara ens sometem als impossibles talons en la creença que estem estupendes. I em va fer reflexionar de quina manera les modes ens atrapen. Ara tenim la del culte al cos, disfressada de les bondats d'allò que en diuen estar saludable i ja ens veus a totes fent el dejú intermitent, matxacant-nos al gimnàs i gastant en mil potingues per estar a l'alçada del que l'imaginari col.lectiu accepta com el correcte. No hem canviat gaire. No qüestionem les "veritats" acceptades per l'imaginari imperant.
Atrevir-se a ser lliure de veritat és tot un repte, tant en l`època de Sand com en els nostres dies. I em pregunto, podem ser lliures? Què és ser lliure? Qui es pot permetre ser-ho? Té a veure amb si tens les necessitats bàsiques cobertes? Té a veure amb la capacitat d'adonar-te de la presó en que ens movem i mirar d'alliberar-te ni que sigui una mica?.
Sigui com sigui, acosteu-vos al teatre i gaudiu! Anar al teatre, un gest de suport a la llibertat, com fer-te subscriptora del Malarrassa, el diari de la gent de Terrassa! Gràcies per convidar-me al teatre!
Aquest titular ha arribat just ara, no abans i feia molt temps que era necessari un plantejament per a millorar el sabor de l'aigua a la nostra ciutat. Alguna cosa té a veure que ara la gestió és pública i que l'objectiu principal ja no és la maximització de beneficis a repartir entre els diferents accionistes. Ara, a més de donar un bon servei, es vol millorar l'estat de les infraestructures i es treballa per a millorar un dels factors importants de la qualitat, que és el sabor, més enllà de la potabilitat. L'important és que ara es vol i s'hi posa fil a l'agulla.
El tema de la millora del gust és importantíssim per tal de que com a ciutat es deixi de comprar aigua embotellada en plàstic d'un sol ús. Ja no és tan sols el que una familia gasta de mitjana en aigua "plastificada", i que ha de carregar des del supermercat fins a les cases, sino l'estalvi en termes de contaminació del medi natural.
Estem en procés d'arribar a l'excel.lència en la gestió. Hem de felicitar-nos com a ciutat. Crec que l'equip de l'empresa TAIGUA està fent grans esforços per aconseguir-ho i hem de reconèixer que no és una tasca senzilla i menys venint d'on venim. I a mi m'agradaria afegir aquí que no estan sols en aquest repte que és la Gestió Pública de l'Aigua. Estem fent camí des de fa més de set anys ja, construint i innovant en el què ha de ser una autèntica Democràcia on les paraules participació i transparència estiguin plenes de contingut i es facin reals. Hem de ser capaces d'entendre que juntes, l'empresa Taigua, l'administració en la figura de l'Ajuntament de Terrassa i la ciutadania, a través de l' OAT (Observatori de l'Aigua de Terrassa) amb els seus grups de treball i investigació, som més fortes davant el poder dels grups de pressió, que voldrien que rés de tot això funcionés.
No entraré ara a explicar que Agbar, que pertany a la gegantina Suez, és una empresa que ha estat sentenciada en ferm en diversos llocs de l'Estat Espanyol per pràctiques il.licites i mafioses, en comprar voluntats i fer-se amb la concessió de la gestió en infinitat de llocs. Tampoc explicaré les pràctiques vergonyants i mancades d'ètica que fan servir a altres països com hem vist a documentals com Àigua Tèrbola, recentment visionat al Cinema Catalunya, amb motiu del Dia Internacional de l'Aigua, el passat mes de març. Tampoc cal que afegeixi que la "nostra" Mina, que no era pública, tot i que el nom ho posava, en els darrers anys va tenir Agbar com a accionista majoritari. Ni em posaré ara a recordar la de pals a les rodes que Mina ha posat i segueix posant en tot aquest camí cap a la Sobirania en temes d'aigua a la nostra ciutat.
Més que centrar-me en el que tenim en contra, voldria enfasitzar el que tenim a favor, ara que l'Ajuntament disposa d' una empresa pública per a gestionar aquest servei públic, després de que s'aprovés per majoria en aquell Ple històric de Juliol de 2017. Amb una empresa pública les directrius polítiques són directes i es pot aconseguir un alt nivell de transparència. Em vé al cap el vas ple d'aigua de la portada del Diari i el que simbolitza veure-hi al través. Una bella imatge que hem de trascendir i fer-ho possible amb la força d'una ciutadania conscient i que hi treballa. Hem de ser capaces d'assumir com a poble, que la gestió pública per se és condició necessària però no suficient. I és en aquest punt que vull entrar a explicar breument la figura de l'OAT i la importància de que com a ciutadanes entenem què tenim el Deure de participar per tal que la gestió dels Comuns sigui eficaç, eficient i justa. Tot això té molt contingut i té a veure amb satisfer les necessitats humanes tenint en compte diversos factors i l'estat del Medi Natural. Ja en parlaré potser en un altre article d'opinió.
L'OAT neix amb la voluntat de construir sinergies per caminar cap a una gestió òptima, assentada sobre tres pilars en permanent col.laboració. Aquest organisme neix amb idea d'aglutinar diferents grups i persones de la societat, per a treballar en temes d'aigua, per generar coneixement, amb el qual estar en disposició de poder aportar i contribuir a fer el millor camí per gestionar l'aigua que entenem com a Bé Comú. Es tracta de constuir coneixement des del debat, la formació, la col.laboració amb el mon universitari i educatiu i construir canals de col.laboració i comunicació entre gestors , administració i la societat civil. La idea és que a nivell polític i a nivell estratègic totes hem de poder prendre partit i veure cap a on hem de caminar i com volem dur a terme el que té a veure amb el Cicle Integral de l'Aigua, que és més que portar l'aigua en bones condicions a l'aixeta de casa. És també decidir com tractem les aigües residuals, és tenir en compte els problemes de Conca que superen l'àmbit municipal...
Sense extendre'm gaire més dir que estem en una etapa emocionant, en que la ciutadania compromesa tenim molt a dir. Des de l'OAT la voluntat és aprofitar les sinergies que ofereix la col.laboració entre Taigua, Ajuntament i la Ciutadania. Tenim diferents grups treballant pel Dret Humà a l'Aigua, per la Qualitat de l'aigua, en temes de Subvencions i Fons europeus, en temes educatius, de difusió de la NCA -Nova Cultura de l'Aigua-i un grup tutoritzant treballs de recerca.
En el Primer Parlament Ciutadà de Terrassa es van aprobar els 13 Principis que volíem fossin directors de la Nova Gestió. Per això us convido a que us acosteu a l'OAT a aprendre amb nosaltres, a col.laborar, a difondre els valors de la NCA, per aconseguir una millor Democràcia i una manera més justa i humana de gestionar el que és de totes, sense afany de lucre, pel plaer i el Deure de fer bé les coses juntes.
Que això surti bé també és cosa teva! T'hi animes a construir i aprendre amb nosaltres? L'aigua de totes i hi tenim la responsabilitat.
Escriure. Posar-te davant d’un
full en blanc i permetre que les lletres vagin construint les paraules que
puguin reflectir allò que vols expressar. I dient això, em ve al cap el silenci
com una forma també d’expressar. A vegades, no cal dir rés. A vegades, callant
pots dir molt. Paradoxes en un món
complex, ple d’interessos i de manca d’una ètica corrent de l’amor, d’una ètica
del respecte per les altres vides i per la vida de “la planeta”, que és qui ens
suporta, de moment. M’agrada dir la planeta, com si parlés la llengua francesa.
La planeta, la Terra que ens ha parit, que ens dóna les eines per tal que poguem
desenvolupar-nos. I ens miro, a nosaltres, les criatures humanes, que creixem i
ens nodrim dels seus recursos amb tanta irreverència, amb tanta
irresponsabilitat , egoïsme i ignorància.
A voltes crec que tenim una
esperança. Quan escolto l’Arcadi Oliveres (just ens ha deixat el dia 6 d’abril).
O veig una entrevista de la Gemma Nierga. O miro les companyes d’activisme. Moltes
vegades hi veig què significa ser una bona persona. I avui , per a mi , la
bondat és la més gran de les virtuts. Fins fa poc ho era la intel·ligència.
Serà que m’estic fent gran.
Estic començant a entendre el
significat de la paraula ecofeminisme que conecta amb la idea d’una nova mirada
envers a la manera com ens orgnanitzem. Miro i veig com l’economia és al centre
de la vida, la maneja . Els negocis ho mouen tot. L’afany de lucre no té límits
i significa la mort literal de moltes. L’ecofeminisme vol donar-li la volta a
això i posar la vida al centre de l’economia. Però , què vol dir això? Què vol
dir posar la vida al centre?
En altres latituds, com Centre
Amèrica, o al Sud global, en economies agràries i de subsistència, a on les dones
lideren moviments de reivindicació dels seus drets lligats a la terra i als
recursos naturals front a empreses multinacionals extractivistes, que
impossibiliten el seu dia a dia, és més fàcil entendre el concepte
d’ecofeminisme, del qual ja parlava la Vandana Shiva a la Índia.
En el nord global, els moviments
ecofeministes es poden entendre des d’una mirada transformadora del sistema
econòmic de manera que es comprengui la interdependència de la vida amb la
protecció del medi natural. Així , incideix
en posar en valor i al centre les tasques que permeten la reproducció de la
vida i del sistema, entenent que el sistema productiu no pot ser depredador i
ha de tenir una escala de valors on la vida digna sigui el més important i l’economia giri al voltant d’aquesta
idea.
És necessari un canvi de model
productiu i energètic. Li donem les
voltes que li donem, “la planeta” té els recursos i l’espai que té, no més. La
qualitat de l’aire, els aqüífers i la terra són vitals. A més, parem atenció en
com d’interdependents som, entre nosaltres i del medi natural. Les persones ,
totes, en molts moments de les nostres vides ens necessitem. Qui ha de donar aquest servei de cures?
Entenem les cures com un bé? Cal regular aquest tema? Cal deixar-lo en mans del
mercat, qui pugui que pagui i qui no...?
La conceptualització de
l’economia neoliberal no vol pensar en tot això. No accepta la vulnerabilitat ,
si més no no s’ha de mostrar gaire. No accepta la imminència del canvi
climàtic. No mira la pobresa a la cara i en tot cas, si la veu, no vol saber de
les causes que la provoquen. Encara defensa la mà miraculosa que tot ho
endreça, la “mà invisible” de la que Adam Smith parlava al 1776, quan va
escriure “La riquesa de les nacions”, en un context força diferent de l’actual,
però que ja apuntava maneres (l’explotació, l’extractivisme, les diferències
abismals entre classes socials i la injustícia ja hi existien aleshores). Però
és que dia a dia tenim més mostres de que aquesta teoria no és certa. On és la
“mà invisible” quan els agricultors no recullen la fruita perquè el mercat els
la paga per sota preu de cost. El mercat té massa imperfeccions. El sistema
capitalista deriva en l’acumulació de riquesa en poques mans i expulsa moltes
persones que literalment li sobren.
Aquesta economia global, mal anomenada,
de lliure mercat, expulsa a moltes persones i les obliga a viure en la misèria;
externalitza molts costos que es tradueixen en atacs continus al medi ambient,
a persones i animals. Aquesta economia, que no entén d’empatia, solidaritat,
respecte per la vida, té com a conseqüència la contaminació, la despossessió,
el sofriment evitable de moltes.
Òbviament, les persones volem
llibertat de moviment. I hem de trobar una fórmula per a permetre la llibertat
d’acció dins d’un marc normatiu que permeti la nostra creativitat com a éssers
i la dignitat de vida per a tothom. D’alguna manera hem de decidir en nous
processos constituents quin model d’estat volem, quin pes ha de tenir, quines lleis
fem per a una convivència que faci la vida digna de totes una realitat.
Parlem de feminisme quan es
reivindica el valor imprescindible de les cures, un treball que l’economia
capitalista ha invisibilitzat, aprofitant el marc del patriarcat. Una economia
que ha estat possible pel treball gratuït que s’ha assignat a les dones i sense
el qual la societat no pot sostenir-se. I parlem d’ecofeminisme quan volem
revertir aquest model per a construir-ne un que valora les tasques de cura i
possibilita deslligar-ho del gènere i entén que les cures van més enllà de la
reproducció de la societat humana.
El dia 16 de març Dones d’Aigua ,
que treballa per aquesta transformació , va organitzar un passi del documental
Àigua Tèrbola, clausurant les II Jornades d’economia feminista de Terrassa,
aprofitant que el dia 8 va ser el Dia de la Dona i que el dia 22 serà el Dia
Mundial de l’Aigua. Dones d’aigua , grup de dones que treballa per tal que les
polítiques públiques tinguin perpectiva de gènere i s’enfoquin en els canvis
necessaris per a un model més respectuós amb la vida. Dones d’aigua col.labora
en la difusió de la Nova Cultura de l’Aigua i porta l’ecofeminisme al concret
de Terrassa en el treball de construcció d’unes polítiques públiques de l’aigua
en les que la ciutadania participi cocreant i cotreballant amb l’Administració
i la Gestora, construint una Democràcia més autèntica i participativa.