Reflexions per un divendres de Tot Sants o Per un "puto referèndum dels collons, ja"!

Avui és festa, és un dia per recordar els morts, els avantpassats, potser per agraïr-los que és pel seu pas per aquí que hi som ara nosaltres. "Somos eslabones del tiempo", "som esglaons del temps", deia el meu pare. I així és. Som finits en la nostra condició d'éssers. Del què passa abans de nèixer no tenim ni fava. I del que vé després de morir tampoc. Podem fer càbales i tenir fe, però del cert no en sabem rés. I en aquest impàs que és la vida fem com podem, en funció de l'entorn que ens toca, amb un cert grau de mobilitat petit i en lluita per un tros del pastís finit que ens permet obtenir el planeta. Hem devingut un lloc globalitzat, lluny del paradís que relaten els catòlics en la seva novel.la. Curiosa manera d'organitzar-nos, la nostra!. Realment fem un intent, el resultat del qual és força patètic. Només cal mirar les desigualtats flagrants. Uns es moren de gana mentre uns altres poden tenir avions privats. I no dic que tots haguem de ser iguals, perquè no ho som, però entre poc i massa. Hem conegut grosso modo dos models econòmics, dos intents per tirar endavant la societat. Dos intents errats i que no han aconseguit l'èxit, en el sentit de permetre viure la gent amb dignitat sense malmetre la terra, l'aire, l'aigua...I és que som uns animalets molt poc evolucionats. Encara ara ens hem d'estomacar i ser els més forts físicament per imposar la nostra voluntat. 

Els neoliberals volen un món on cadascú s'espabili. Els comunistes volen un Estat intervencionista amb unes institucions que controlin i planifiquin la vida. Ei! que això és una simplificació superbèstia. En essència les dues fòrmules tenen la seva gràcia teòrica. Al món real , el problema som nosaltres i la nostra manca d'empatia, sentit comú i egoïsme. Els que volen un món on la llibertat individual no quedi tocada per ningú, defenestren l'intervencionisme, i els que volen unes societats on tothom hi càpiga defenestren la llei de la selva en que impera la llei del més fort. I la realitat és que el camí que semblava intermig , les socialdemocràcies, també s'està demostrant fallit. Jo sé que simplifico moltíssim però el que veig ara a gran part del món és un model capitalista, que en el seu procés està devenint cada cop de competència més imperfecta, en el que dominen el món les grans fortunes. És el que té el procés capitalista, amb allò de l'acumulació del capital...les forces són cada cop més desiguals degut a la concentració en poques mans,bla,bla,bla...

I m'espanta molt el retorn del feixisme, del qual se'n valen els grans capitalistes, per posar la gent en cintura. Ens acostem molt a l'altra part del món, no tan gran, però molt potent, en que l'Estat domina i controla tot, com ocòrre a la Xina. Em pregunto si hi ha gaire diferència entre un model i l'altra, tret de la forma d'entendre la propietat de les coses. Les persones com tu i com jo estem cada cop amb menys marge de maniobra i sense poder-nos baixar de l'autobús en que habitem.

No tinc una sol.lució a la butxaca. Som moltes i totes volem viure i cadascuna té les seves idees al cap. Però hi penso en tot això i veig, que vivint en una Terra finita, amb uns recursos limitats, el canvi climàtic que ja és aquí, i estic convençuda que la supervivència vindrà de la mà d'un model on repartim millor, produïm menys i de manera menys agressiva i depredadora. El futur serà col.laboratiu i amb una economia centrada en les cures i els serveis, amb una reducció dràstica de la producció material, o no serà. Per això quan encara llegeixo als mitjans les paraules dels grans gurús de l'economia, sempre amb la paraula "creixement" a la boca, penso en la manca de creativitat i innovació, el la intel.ligència atrofiada en la que ens movem. Comencem a tenir en compte les tesi de l'economia feminista i mirem de desenvolupar-les, fixem-nos en la saviesa innata i experiencial dels moviments de dones arreu del món en les seves lluites per la conservació del territori i posem en el nostre imaginari la paraula "ecofeminisme". Per aquí postser podem caminar. 

Aquesta setmana m'he comprat dos petits llibrets (1) que parlen del feixisme, perquè crec que estem en un moment molt "xungo" en que pot tornar a governar el feixisme. de fet ja el govern espanyol pinta maneres. Potser no ha marxat mai. A Espanya no es va fer un procés a la manera alemanya perquè aquí els feixistes van guanyar la guerra i aquest és un detall que marca la diferència. No vinguin amb cuentos. La Transició ens la van vendre com un procés exemplar i realment ningú va demanar perdó . Que potser va ser la sol.lució menys dolenta possible, quasi segur, i la mostra està en com ha despertat el monstre i les ganes que tenen de tornar a posar la gent sota les fletxes, creient-se els reietons del "cortijo". I parlen de llibertat. "What"? El seu ordre no és el meu i jo no el vull i no vull que em matin per pensar diferent.

I la cosa és que els poderosos econòmics, no els polítics-titelles sino els que els manen, s'han valgut  dels feixistes quan la cosa se'ls escapa de les mans. Sinó com expliquem que ara mateix es persegueixi als nostres joves i se'ls acusi dels pitjors crims mentre els atacs feixistes queden impunes. Com s'entén que la Policia Nacional aquests dies es faci fotos amb la bandera de l'"aguilucho", que és la bandera feixista, la que hi havia durant la dictadura espanyola, i no passi rés?. De veritat és que "flipo en colors". I podrem ser o no ser "indepes" però les lluites avui als carrers de Catalunya ja van més enllà de la potencial independència del país català. La lluita va de voler un país on poder fer un procés constituent i fer una nova constitució entre totes, a on el President no sigui un rei, que prové d'on prové, i a on les lleis les construïm entre totes. Fer un nou pacte social, unes regles de joc, on sigui possible un model econòmic diferent, que posi llum al camí. No serà fàcil. Molt poca gent està disposada a renunciar a rés. Potser ser un país més petit ens permeti intentar-ho. Potser també es podria dins d'una Espanya amb un govern que no estigués venut als poderosos... I sé que la dreta catalana ha estat en connivència amb los "madriles" durant 40 anys de pujolisme- la mateixa merda-i així ens va...però ara i aquí la gent ha sortit i surt als carrers i el jovent demana un altra model, i me la suen les banderes, però provem-ho! I la única forma per a que tothom pugui parlar, els que volen i els que no volen separar-se és un "puto referèndum dels collons, ja"!

1) Umberto Eco, Contra el Feixisme, Ara llibres, Barcelona,2019

    Clara Zetkin, Com combatre el feixisme i vèncer, Tigre de Paper, Manresa 2019