Sentència a la Democràcia

Avui el cel està gris, físicament i metafòrica. La cosa és que penso, com és habitual en mi, en la nostra espècie. Intento entendre’ns i em faig preguntes, i crec que com que no m’agraden les respostes, segueixo preguntant-me si serà possible el miracle que ens faci Sapiens d’una puta vegada. Quanta gent ha de morir, quantes guerres s’han de lliurar, quant de patiment? Perquè costa tant construir Democràcia?

Avui, davant les sentències, confesso que sento indignació i molta preocupació. Confesso també que en un raconet de la meva inconsciència guardava una espurna d’esperança. Em deia, no tindran la poca vergonya de posar sentències dures, després de dos anys de presó preventiva, ja els han fet pagar prou... Doncs no, no és que en tinguin poca, es que no en tenen. I escric amb una mica de por, perquè “primer van per les independentistes, després per les comunistes, desprès per les feministes, més tard per les atees, i després, quina merda, dieu-me , quina merda quedarà per a fer un món que valgui la pena? Sincerament, a mi les banderes no us dic el què m’han importat sempre perquè respecto a aquelles a les que sí importen els símbols. La cosa és que sí m’importa la llibertat, el lliure pensament, la democràcia, i veig que tot això perilla. Veig com avança el feixisme, com ho estem veient algunes, com la història es repeteix...

A l'Estat Espanyol el Dret d’autodeterminació , principi fonamental del Dret Internacional Públic no es respecta. Per tal d'evitar un potencial Sí, no pacten un referèndum legal. No deixen opció. Quan la desobediència civil el fa possible posant urnes contra tot pronòstic i contra tots els entrebancs, les forces de seguretat de l’Estat, carreguen contra la població pacífica. Quan els líders polítics indepes són jutjats, resulta que el Judici no acaba de ser tot el fiable que hauria de ser en un anomenat Estat de Dret- que no es poguessin veure els vidèos en present i públicament em va fer flipar i més...-.

I avui, em poso a la pell de tots ells i elles, i em dol. I penso que no hi ha Dret. Que l’Estado Español no ha volgut mai dialogar. Jo entenc que no tothom vol la independència i que totes les opinions són respectables. El que no és respectable és que defugin un referèndum acordat, que posposin un atutèntic diàleg, que es facin els longuis i que menteixin i menteixin tant, en nom de la sacrosanta unitat d'España. Qui no és demòcrata? Au va! Que parli la gent i que surti el que hagi de sortir! La resta són excuses de mal pagador.

Filla d’aragonès i andalusa, no nacionalista, per a mi l' 1 d’octubre va ser un “antes y un después”. Jo hi era. No va haver trampes. La gent volia parlar. I això és legítim. I la gent es va organitzar i va ser valenta.

En fi, la cosa és complexe. Me’n vaig als carrers a defensar la Democràcia, abans que no sigui massa tard i espero, des del cor, que no haguem de contar desgràcies.

La sentència de la vergonya.