El dimarts 7 d’octubre vaig anar
a veure La número Uno , al cinema Catalunya, dins del Cicle per la Igualtat que
organitza enguany la Regidoria de Polítiques de Gènere, i en aquesta ocasió amb
la col.laboració del Servei de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Terrassa.
La pel.lícula de’n Toni Marshall mostra
les dificultats i la realitat que enfronta una dona, interpretada per Emmanuelle
Devos, quan pretén conquerir la gerència
d’ una gran empresa a París que es dedica a la distribució de l’aigua: Antheà.
Una empresa d’aigües com aquesta
mou milions d’euros de facturació a l’any. Des d’una concepció capitalista, és
una “gallina d’ous dor” en paraules d’un important magnat de les nostres
aigües, no fa gaire. La gerència ha de recaure en algú de confiança. Com ha de
pretendre una dóna aquest càrreg de mascle ben ensinistrat en el art del
“management”?
No entraré, o si més no, en
profunditat en la problemàtica que totes coneixem, sobre les guerres al món
dels negocis i les dificultats afegides per qüestió de gènere. La cosa és que
el debat després de la pel.lícula va ser profitós i se’ns va fer curt perquè el
tema dóna per a molt. Només apuntar la doble o triple càrrega que ella suporta,
a nivell social i a nivell privat, a nivell físic i a nivell emocional.
Remarcar el paper d’un marit que enlloc de fer-li costat, exigeix la seva quota
de cures com una criatura desvalguda i remarcant els drets de propietat i
territori en la relació de parella. Rés de nou.
Voldria fer aquí unes quantes
reflexions que em van venir al cap mentre m’adormia, una estona després de
tornar a casa. Pensava: empresa d’aigua, dona gerent, París, Terrassa, gestió
pública, participació, bé comú, ecofeminisme...
Aprofito per a dir que fa gairebé
10 anys l’actual “Eau de Paris” va
substituïr les tres empreses privades anteriors que es repartien per zones la
distribució d’aigua a la gran capital francesa . Ara és de gestió pública i
està capitanejada per una senyora, Anne Le Strat, tinenta d’alcaldía de la
ciutat, amb un gran èxit quan a eficiència i eficàcia. Podeu mirar internet i
els molts articles que ho expliquen. I recordar que a més de que surtin els
números hi ha altres aspectes a defensar quan gestionem i més encara amb
l’aigua, per la seva singularitat.
Per qui encara no ho sàpiga, la
distribució de l’aigua és una responsabilitat de l’Administració Local, que pot
decidir fer un concurs i que una empresa privada gestioni sota concessió,
o pot escollir gestionar de forma
pública. Considero l’aigua un bé comú, en el sentit que és un bé imprescindible
per a la vida i no hauríem de deixar-lo en mans de qui pretén fer-ne un negoci.
Però és que a més la distribució de l’aigua constitueix un monopoli natural. És
a dir només una empresa és qui duu la gestió en un territori. En aquestes
condicions, us pregunto quin sentit té deixar la gestió al mercat si no hi té
lloc cap competència? Per a què volem permetre la gestió a una empresa privada,
que per bé que gestioni, sempre haurà de repartir dividends als accionistes? No
té sentit fer-ho. Hem de gestionar-la amb un sentit de col.lectivitat,
encarregar la gestió a algú que permeti la participació, el control social i
miri amb paràmetres de cura ecosistèmica. I això senyores i senyors és una
mirada ecofeminista, una mirada no extractiva, sinó de cura i de seny, que
implica una voluntat de canvi de model, un model participatiu, de democràcia
real, on totes les persones prenguin la seva responsabilitat . Recordo que la
gestió pública en sí mateixa no és garantia. Només cal pensar en la facilitat
que tenim els espècimens humans per a descuidar-nos i caure en els tentacles de
la corrupció. I aquí és on entra la segona part del procés de municipalització
a la nostra ciutat. Un cop iniciat el camí de gestió mitjançant una
EPEL-Entitat Pública Empresarial Local-, s’ha de construir mecanismes de
participació i control, i entre el d’altres actors, apareix la figura de
l’OAT-Observatori de l’Aigua de Terrassa-, al qual hem de dotar de múscul per a
dur diverses funcions. Parlo de col.laboració, construcció de coneixement, participació,
control social, construcció d’indicadors per evaluar la bonhomia de la gestió,
i la transparència amb la que es duu a terme. Després de les mobilitzacions
ciutadanes i del inmens treball fet per la Taula de l’Aigua, legitimat amb 8.000
signatures i pels acords presos en el Primer Parlament Ciutadà,en forma de Mocions,
les persones de Terrassa ens mereixem que la gestió pública de l’aigua sigui
Inmaculada i un exemple de que la Democràcia comença a omplir-se de contingut,
en un model d’autèntica participació, a on el poble sigui el protagonista
inexcusablement.
Vivim en un entorn econòmic
depredador del medi, injust amb les persones, un sistema que ens porta a
l’autodestrucció. Podem no mirar. I el problema hi continuarà estant.
Necessitem construir noves
relacions amb el medi i noves formes d’organitzar-nos. A molts llocs són les
dones més humils i més lligades a la terra, les que s’empoderen i lluiten en
defensa dels seus habitats i dels recursos que els permeten sobreviure davant
les grans empreses que van devorant els recursos en nom d’un suposat progrés,
externalitzant uns costos que seran impagables i que es mesuren en termes de
degradació del medi natural. Penso en grups de dones a l’Amazonia, de dones a Cajamarca-Perú... Les dones, a qui
se’ns ha encolomat les tasques de cures per raó de gènere, cosa que ha d’anar
canviant en el nou mon que m’agradaria, fan les lluites en defensa de la Terra
i els bens comuns, en aquests processos que en diem ecofeministes i que aquí
comencem a comprendre.
A Terrassa, arrel de la
Manifestació per l’Aigua pública, es va crear el grup Dones d’Aigua, grup de dones ecofeministes,
que treballem, entre altres temes, per la Nova Cultura de l’Aigua, i participem
en el OAT-, en aquesta línia de transformar el nostre món més proper en un entorn
on les estructures de poder siguin participatives i tinguin en compte la veu de
la gent, i sobretot fer consciència de la necessitat d’un canvi de model
econòmic on el centre siguin les persones i no els beneficis monetaris, un
model que comenci a parlar de decreixement material, basat en els serveis a les
persones, un model que deixi de banda per fi els combustibles fòssils i passi a
les renovables.
I vull aprofitar la pel.lícula
per posar damunt la taula la necessitat de que hi hagi dones dirigint
l’economia i de que ho facin des d’aquest punt de vista ecofeminista, deixant
enrere les maneres verticals masclistes a les que estem acostumades. L’economia
cada vegada més està demandant models de relació en horitzontal, perquè els
resultats milloren quan les persones no son súbdits, sinó que poden ser i
aportar la seva singularitat als processos comuns. I quan el leit motiv no és
maximitzar beneficis en el sentit
estrictament monetari, al cost que sigui.
La humanitat serà capaç de
donar-se una segona oportunitat? El moment és ara.
 |
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Tu opinión me interesa.