La independència de Catalunya III

Afirmava fa uns dies que no tenia les coses clares. Una mica pel meu esperit internacionalista, al que agraden poc banderes i fronteres, una mica perquè independència sense canviar les regles de joc en aquest sistema econòmic depredador no em serveix. 

També deia que m'agrada prendre partit i no amagar el cap sota l'ala. Per això m'estic informant, llegint aquí i allà, escoltant opinions i arguments. I començo a aclarir-me. Em sembla molt adient que llegiu l'article del professor Viçens Navarro en el que analitza què està passant a España y Catalunya i que em sembla rigurós i encertat. 

Dir que a Navarro el critiquen molt des dels ideòlegs neoliberals, partidaris del pensament únic, als que les coses ja els estan bé com estan. Per contra, jo crec, que té un gran sentit i capacitat d'anàlisi i està fent una gran feina per mostrar les mentides que a diari ens arriben dels diferents mitjans de comunicació que dominen i creen opinió.

Si  voleu igualtat d'oportunitats reals, creieu que és imprescindible l'accés universal a l'educació i la cultura, si voleu una societat on no hagis d'amagar-te si ets homosexual, si ets una dona que decideix abortar, si vols una Banca Pública que serveixi a les necessitats del país, l'heu de llegir.  Si estimes la terra i a totes les persones que hi viuen, com un conjunt, l'has de llegir i amb calma. I has de pensar per tu mateix.

                "¿Qué está pasando en España y en Catalunya?"

Per això, començo a veure que potser sí que un Estat Propi seria adequat per a nosaltres, una Catalunya que aprèn a conviure amb unes lleis més justes, que demana una autèntica Democràcia, que construeix una economia cada vegada més social, amb menys especulació i més economia real, amb una Banca Pública forta, transparent i útil per a tots. I un Estat Propi no vol dir no voler rés amb la resta de territoris d'España, el meu desig passa per un canvi de regles també per la resta de pobles, i per l'autogestió dels diferents territoris, la qual cosa hauria de significar un marc de relacions menys voraç i més amorós. Fóra interessant que li feu un cop d'ull a aquest enllaç que fa un repàs de Catalunya i part de la història.

Però aquesta Catalunya independent de la que parlava més amunt no pot anar de la mà dels actuals governants de CIU, ni de l'entrallat de corrupció i doble moral que hi ha en la política a tots els nivells. Jo crec que ja som molts que no ens conformem només amb una bandera. Un territori amb una llengua i cultura pròpies es mereix quelcom més que una bandera. Es mereix que les seves gents puguin viure dignament. I això dins del sistema capitalista tal com va no és possible, perquè el sistema capitalista està deixant pel camí a milers de persones que no tenen ingressos, persones com tu i com jo. I recorda que tu pots ser el següent a ser engolit. El sistema capitalista no té ànima. I no és que vulgui que tinguem por, que ja ho saben fer prou bé els que han muntat aquesta crisi, no, el que vull és que comencem a moure el cul del sofà, joves i no tan joves. Ens juguem el present i el futur.

I la cosa potser no és un trencament, sinó una transformació de les actuals institucions , des de la base, donant més participació  a les persones , i per això cal que ens posem tots a treballar i ens movem, abans que no quedem a les clavegueres del sistema. Això necessita de la responsabilitat de tots nosaltres, de que analitzem què passa i què podem fer i fer-ho.
 I sobretot, faig una crida a les esquerres, per a que no siguem més papistes que el Papa, i no ens fem la guitza entre nosaltres. A les èlits això els va de conya. Ja sabeu la dita: "Divide y vencerás."
I potser també jo haig de moure el cul del sofà i pariticipar el dia 13 d'octubre a les Fonts de Montjuïc a l'acte del Procés Constituent. M'agrada molt què expliquen i com ho fan la Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres.