No sé massa bé que sento. Contradiccions. Una certa alegria pel càstig a la dreta catalana, que ha fet una aposta agosarada per la bandera, sense tenir en compte que el nostre és un poble que no vol sentir-se estafat i que crida demanant gestió eficient dels diners públics, i que demana que es castigui la corrupció política i el frau fiscal.
Alegria perquè ha pujat el número de votants a les opcions d'esquerra que estan d'acord amb el dret a decidir sobre l'autodeterminació per part del poble i tenen en ment un sistema de redistribució de la riquesa i d'intervenció estatal diferents.
Preocupació perquè podríen haver acords quant a la territorialitat, i no en economia. Com poden pactar CIU i Esquerra? Pactaran CIU i PP? Per unes coses sí, per les altres no? La dreta sempre és la dreta. O és: La dreta sempre és la pela? Ens posarem d'acord Esquerra, Iniciativa i CUP? Serem capaços d'anar més enllà de les nostres diferències? Què passa amb aquest sistema injust de recompte de vots?
Contenta? No, no ho estic. Mentre mirem d'apedaçar el tema econòmic sense canviar les regles del joc, mentre seguim dins d'un capitalisme sense ànima, en el que els mercats i els noms que hi ha al darrera continuin en l'opacitat més sospitosa, mentre continuem amb una casta política que es barreja amb les èlits econòmiques, serà difícil una societat menys injusta.
I ara, a sobre des de la resta d'Espanya, la lectura encara serà més centralista.
Mentre, aquí, encara que perdent pès, CIU continua tenint majoria. La corrupció seguirà escapolint-se i les directrius neoliberals vingudes de la nostra endimoniada Merkel, rebudes com el mal que no pot evitar-se.
To be continued.
