Els contorns de la revolució. (narració)

Acabo d’enviar a l’espai una espurna d'eperança.

La revolució neix en un petit racó de l’ànima.

Quan era jove vaig viure tot un laboratori d’idees noves barrejades amb velles actituds, assamblees de mans enlaire, cares maques, pells brunes i joves, veus amb força… Anys en els que la sang ens bullia i semblava que rés feia arribar la calma. Paraules , moltes paraules. El somni d’un món més just ens travessava per dintre. Volíem viure diferent a com ho feien les nostres mares.  

Les nostres àvies ens quedàven massa lluny i ja ni ens passava pel cap que elles encara havíen portat mantilla, que fins i tot portàven mocador al cap i anàven tots els diumenges a missa de bracet dels nostres avis, en el menys dolent dels casos.

La meva àvia, però, se’n lliurà d’aquesta maledicció instaurada, i va patir un doble càstig , esdevingut per la marxa dels aconteixements, que ...
la van fer passar-s’hi uns anys entre quatre parets per ser la dóna d’un home amb “idees”, i la del meu avi, que va haver-se de passar vuit anys a la França, on salvà la pell gràcies a saber pentinar la terra i treure’n les millors cols i patates que mai s’havien collit més enllà de la Catalunya nord.

A la Universitat volíem canviar les coses. Érem dones modernes, amb minifalda i canutillo compartit. I a voltes disposades a baixar-nos les calces davant del primer aspirant a Ché que se’ns posés a tiro.

La revolució neix en un petit racó de l’ànima, és veritat, com també ho és que no hi ha revolució que valgui si no se li posa seny i cor. Ara ho començo a veure.

Aleshores jo també em movia en plena efervescència i tenia bastanta fe. Com a dona, com a ésser humà, necessitaba sentir-me lliure. Fer la revolució a contracorrent tenia el perill de quedar-te sola en la trinxera i jo volia anar més enllà. Els “camaradas” no entenien quasi bé rés i crec que molts d’ells continuen sense entendre, i han passat ja uns quants anys.

Quina gràcia sentir-los parlar de canviar les estructures del capitalisme, tot i que jo hi creia i m’hi manting! Anar contra el capital era la màxima i això ho justificava tot. Les drogues i el sexe deshinibit ens acostàven a la modernitat. Quants s’hi han quedat pel camí! Al talant « hispànicus » encara li quedava molt camí per recòrrer. I no només a ells, també a nosaltres.

La revolució neix en un petit racó de l’ànima i imagina un inmens mon de somnis.

En mi no hi havia lloc per a cap revolució roja, que no contemplès una revolució mental, on quedéssin inclosos en el joc el verd i el lila. Ara sóna tòpic: volia una nova actitud de respecte per la mostra Terra i la natura, i atenció en les formes quant a les relacions i rols entre homes i dones . Així és com ho sentia i com ho continuo sentint.

Em sento sola i cansada. La vida ha canviat molt des d’aleshores. Ara a les aules, si és que hi pots arribar, les noies vesteixen d’Armani, i els nois de Marité François Girbaud. Elles van a la caça d’un bon partit i ells a fer veure que en saben per poder dirigir un mon modern i ben estructurat, que és la còpia calcada d’aquell còmic de ciència ficció que tan lluny ens quedava quan jo anava sense bikini a la platja i somiava amb un món millor. Aquell còmic que guardo amb les tapes plenes de pols, i que reflectia una societat bipolar, amb una élite benestant i molt pobre d’esperit i una gran massa d’esclaus que no tenen vida pròpia.

Tinc poc temps. Envio el seny a través de l’espai en un cohet intergalàctic, amb el somni de que trobi un cor, i que junts aconsegueixin construir el món que totes les nostres revolucions han estat incapaces.