Sobre pensions i les mentides que ens expliquen.

M’aixeco del llit amb les pensions rondant-me pel cap i em dic a mi mateixa que és certa aquella afirmació que diu que “una mentida repetida mil vegades acaba convertint-se en veritat”.  I no és que això sigui ben bé així, el que passa és que la gent  de tant sentir-ho ens ho acabem creient. I el més important és que acabem modificant les nostres accions en funció de la cantinela, que forma part d’una estratègia molt ben construïda per aconseguir uns resultats que, sorpresa!, acaben donant uns molts bons rèdits als sectors que dominen l’economia en el nostre món.

Fa ja uns quants anys que se’ns va dient que les generacions actuals no cobrarem pensions i que el més aconsellable és que ens fem un pla de jubilació privat per assegurar-nos una vellesa amb dignitat. Una cançoneta que va conformant l’imaginari col.lectiu i que aconsegueix que molta gent senti por, incertesa i alarma, i que d’altres amb, potser, un pel més de capacitat crítica, sentim ràbia i necessitat d’explicar el què realment ocorre.

És veritat que hi ha atur estructural i que la piràmide de població s’està invertint; que hi ha menys persones cotitzant a la Seguretat Social i per quantitats menors, degut a la reducció dels salaris i més persones en edat de cobrar una jubilació.

I també és veritat que tot i que hi treballa menys gent, la producció és més gran, la qual cosa hauria de significar que la riquesa i la recaptació d’impostos també és més gran. Així la capacitat de pagament de l’administració hauria de ser major.

El problema de les pensions no és tan la correlació inversa entre número de gent que treballa i el que ha de cobrar sinó amb quins recursos comptem per a pagar com administració.

Les pensions es poden pagar sense problemes. El cas és que ens fan creure el contrari per tal que marxem a contractar pensions privades i així fer un negoci rodó i a llarg terme.

Els recursos i ingressos de l’Estat provenen de diverses fonts i les pensions es poden cobrir de moltes maneres, no és obligatori que es nodreixin només de la gent que cotitza en cada moment.  On diu que el pressupost de la Seguretat Social hagi de ser equilibrat comptablement parlant? Precisament per això existeix la funció redistribuidora de l’Estat, per atendre els serveis que dignifiquen la vida de la població. Per a treure d’aquí i posar allà...

Paguem impostos per aconseguir una redistribució de la renda que permeti l’equilibri social i la dignitat de totes les persones, a través d’uns serveis públics de qualitat. Bueno, aquesta és la teoria. Perquè com ja hauríem de saber, la societat està dividida en diferents nivells de capacitat adquisitiva, en diferents grups econòmics i no tothom té els mateixos interessos. Això fa que cadascú defensi la seva part del pastís i a més en vulgui cada cop més. Amb el que dic no pretenc fer creure que tots som iguals. Certament en el grup humà hi ha diversitat de caràcters i de maneres de fer, la qual cosa no justifica les diferències creixents i abismals a nivell econòmic, perquè en definitiva en les necessitats essencials ens assemblem força les unes a les altres , les persones.

Al meu entendre, som una societat malalta, amb manca d’empatia i espiritualitat. Ens hem educat en la necessitat de tenir cada cop més riquesa material. I és això el que fa que contínuament sentim a parlar del creixement econòmic com a motor de progrés, en la idea de que si el pastís creix hi haurà més per a tothom.

No ens expliquen que sigui com sigui el pastís, qui té més força s’enduu la part més grossa i no deixa ni les engrunes. La dinàmica del sistema capitalista és l’acumulació de capital en un grup cada cop més petit i a voltes més poderós.

A l’hora, no ens volem adonar que el planeta i els recursos són limitats i que el creixement il.limitat és impossible, a més d’insostenible. D’ecologia i de canvi de model energètic en puc parlar un altre dia, perquè és quelcom imprescindible i que no estem atenent. Ja ens ho torbarem no tardant gaire.

Per tant, vivim en una societat que pretén arreglar els problemes fent les mateixes coses que ens estan conduïnt al col·lapse.  Si el volem evitar hem de fer coses diferents i això passa per canviar el model productiu i energètic, deixar de pensar en créixer, créixer, créixer, redistribuir renda i treball, deixar de pensar amb por i cooperar entre totes per aconseguir sortir endavant amb respecte entre nosaltres i pel mon que habitem.

El mon del treball no tornarà a ser com l’hem conegut. Els avenços tecnològics fan que no es necessiti tanta mà d’obra perquè hem augmentat moltíssim la productivitat. Aquest fruit l’hem de gaudir totes.

Per tant el primer a aconseguir és que tothom pagui els impostos que li toquen. I no em refereixo aquí als quatre que compren sense IVA, que també, sinó als poderosos que porten els seus diners a paradisos fiscals (evasió fiscal-delicte) o els que fan servir eines com les SICAV i altres instruments d’enginyeria financera (elusió fiscal-manca d’ètica i egoïsme).

Si aconseguim uns ingressos públics potents i una democràcia més madura amb més control, participació i responsabilitat ciutadana, probablement podrem mantenir un sistema de pensions just i uns reajustos econòmics que permetin estabilitat i menys conflicte social.

La riquesa i els avenços els aconseguim entre totes i si bé és cert que hi ha qui arrisca els seus diners i qui fa de motor, no és menys cert que tendir a una societat dual amb diferències cada cop més grans entre rics i pobres és garantia de desastre.

El capitalisme no té ànima i els danys que provoca són tan fora de mida que no s’arreglen fent caritat ni mirant cap a una altra banda. Ens toca pensar en la nostra descendència i les generacions futures i quin mon els volem deixar.

I tornant a les pensions, hem d’exigir que surtin de les partides pressupostàries globals, que qui ha de pagar impostos no es faci el longuis. I a més heu de saber que jo no me’n refiaria gens d’un pla de jubilació privat, quan ja veiem la  naturalesa de la Banca i el que l’importem la gent. En qualsevol moment poden desaparèixer amb els diners de qui els ha confiat la seva jubilació. No seria ni la primera ni la darrera vegada. Qui està en l’origen d’aquesta mal anomenada crisi,  si no la Banca i els “enginyers” de les finances?