Searching for sugar man

 
Feia temps que una pel.lícula no m’emocionava tant com avui ho ha fet “Searching for Sugar man”. Potser  perquè estic en un d’aquells dies d’especial sensibilitat o més aviat haurà estat perquè la grandesa del personatge és tal que el meu caparró no ha pogut deixar de pensar en un munt de coses sobre el món en què vivim tan particular.

No us explicaré detalls del documental fins més endavant per si algú de vosaltres s’hi anima i va al cine.  La recomanació és anar-hi sense expectatives i a veure què ens expliquen. És evident que cada espectador en treurà una cosa diferent, i és que cadascú té la seva pròpia mirada i a cadascú li deixa emprenta el què li deixa emprenta.  Amb el cine passa una mica com amb els llibres: la mateixa obra et diu coses diferents en funció del moment en que t’hi poses a gaudir-ne.

Jo, avui, he refermat la meva creença de que els grans homes són senzills i en la seva senzillesa troben la plenitud. I he refermat la meva idea de com som de ximples la inmensa majòria dels humans,  perseguint la glòria, l’èxit, la fama, la immortalitat, i com en l’intent deixem de viure la vida amb la simplicitat que requereix la felicitat.

Si has d’anar a veure Searching for sugarman, no segueixis llegint.

El documental mostra com en la Sudàfrica del apartheid, quan també molts blancs volien sortir d’aquell món opressiu, quant molts blancs volien acabar amb un estat opressor i que els mantenia aïllats de la resta del món, de la informació, i els mantenia en la segregació més brutal entre negres i blancs, triunfava la música d’un tal Rodríguez, al que ningú coneixia. Corria la idea de que s’havia tret la vida en un concert, i es va convertir en un mite.  

Les cançons intimistes i trencadores de Rodríguez eren corejades per tot arreu i foren un símbol pels joves d’una generació que es manifestava pels carrers i eren durament reprimits pels cossos de seguretat de l’Estat . La Sudàfrica d’aquell moment era molt tradicional i era intolerable parlar de drogues i de moltes altres coses. Rodríguez els va donar veu, sense saber que allí era més conegut que Elvis Presley.

Mentrestant a l’altra punta del món un home treballava durament en les feines que no volia fer quasi ningú, al Detroit gris i dur dels EUA.

Rodriguez és un home i la seva guitarra. I la seva família i la feina, una feina dura, de pintura i de neteja, de recuperació d’inmobles. Rodríguez és la seva música i el seu esperit amant de l’art, de la cultura i de la simplicitat. Les filles expliquen com les portava a veure museus i a les biblioteques,  a sales d’art, llocs que no eren freqüentats per gent de la classe obrera en aquells moments

 Recordaré per molt de temps aquest documental. He sentit l’essència de l’ésser humà excepcional que és Rodríguez i ho resumiria en que és un home bó.  Sorprèn la seva tranquil.litat davant un fet grandiós, que  sembla incert per inverossímil.  Després de la investigació llarga i quasi fracassada per part de dos fans, de búsqueda de l’ídol, de voler saber que se n'ha fet, finalment, el troben, i està viu!

 I el porten a Sudàfrica i fa alguns concerts multitudinaris. 
Quan hi arriba amb les filles, voregen  les limusines que els van a esperar. Ni se’ls passa pel cap que l’esperaven a ell. De jove havia editat un parell de discos, que tot i la seva qualitat no havien triunfat. Què s’havia d’imaginar que a l’hemisferi Sud, a un lloc tan llunyà, era qui era.

Sorprèn  el seu  estar. Toca davant una multitud que se sap les cançons i agraeix el què passa. Ho agraeix des de la humiltat no fingida, des de la sencillesa, ho accepta com un regal de la vida, a la vegada que no es qüestiona el passat. Els diners que hi guanya els dóna. Rodríguez té la vida que ha escollit i la vida que el fa feliç.

És una gran lliçó. Avui tinc una raó més per a creure en l'ésser humà.

 En aquest enllaç trobareu més dades sobre la pel.lícula:

 http://www.filmaffinity.com/es/film625347.html