BENT de Martin Sherman . Cia. La Càmara-Teatre Rubí

Ahir vaig anar a la Sala de Rubí a veure “Bent” de Martin Sherman,  sota la direcció d’ Àngel Miguel i Castejón, i protagonitzada per Fran Rueda y Manu Fuster.

Si teniu ocasió no us la perdeu. És teatre de qualitat i amb molt de sentit, ja que ens mostra l’horror al què poden conduir els totalitarismes i ens fa adonar-nos del que realment és essencial per l’ésser humà, que és l’amor, l’amistat i la propia dignitat i el fácil que és traspassar la línea d’aquesta darrera.

 Combina una gran sobrietat en el decorat que es complementa amb una gran pantalla de cine, a través de la qual se’ns expliquen moments fonamentals per entendre la globalitat de la història, aconseguint que l’espectador entri en ella i arribi a sentir la indefensió i estupefacció davant la barbàrie, i s’hi posi a la pell dels dos presoners homosexuals, al camp d’extermini de Dachau, en els darrers anys de l’Alemanya nazi.

M’encantaria que aquesta obra arribés a certes persones de ment estreta, i perdoneu-me el judici, ja que tothom és lliure de pensar com vulgui, i segurament tots podem ser "estrets de mires " en alguna ocasió. La cosa és que l’obra és una denúncia al què va passar, i per extensió al que encara ocòrre gràcies a conciències de moral estricta, on l’amor només s’entén en el “sacrosanto espacio del matrimonio heterosexual”.

Em quedo amb un moment de gran emotivitat en el que Max udola un " Perquè no ens deixen estimar-nos?” . I jo hem pregunto:  perquè molesta tant l’amor, l’alegria, la joia?

He de dir que vaig seguint la trajectòria de la companyía  i en aquesta ocasió s’han superat a sí mateixos.  Els papers que desenvolupen són d’una duresa extrema i l’obra no és gens fácil, per la seva cruesa , i borden una actuació, plena de moments intensos .

Moltes felicitats i gràcies per ser com sou, professionalment i personal.